El sobre taronja

Cada any tot ciutadà suec reb a casa seva un sobre de color taronja. A dintra hi troba un full amb una xifra que li diu quin és el capital que té acumulat fins ara per fer front a la vellessa. El sistema suec de pensions, debatut entre 1995 i 1998,  és el més senzill, clar  i eficaç del món. De fet, a Europa, Itàlia i Alemanya tenen un sistema molt semblant, si bé aquest darrer  país substitueix el valor del capital per un sistema de punts.

Com funciona el sistema suec?

La base del sistema suec resideix en observar totes les rendes generades pel factor treball que están subjectes al impost sobre la renda. Aquestes rendes són gravades per un impost del 18,5% (7% a càrrec del treballador en una relació salarial i la resta a càrrec de l'empressa. En el cas de rendes guanyades per activitats professionals, tot l'impost recau sobre el professional). D'aquest 18% un 16% va a un compte de capitalització virtual i el 2,5% restant a un fons de pensions privat escollit pel ciutadà. Cada any el fons de capitalització virtual genera un interés igual a la taxa de creixement del PIB.

A partir dels 61 anys, els ciutadans suecs tenen el dret a jubilar-se, però el govern no obliga a ningú a fer-ho. La jubilació pot fer-se a la carta. D'acord amb l'esperança de vida en el moment de la jubilació el capital acumulat es transforma en una renda vitàlicia que s'anomena pensió. Si aquesta pensió no arriba a un valor determinat, llavors es cobra una pensió contributuva mínima.

Però el sistema suec de pensions té altres característiques. Al arribar als 61 anys un treballador pot demanar una pensió de jubilació parcial d'un 33%, 50% o 66% del valor que li pertocaria i continuar treballant a temps parcial. Els ingressos obtinguts continuen subjectes al impost del 18,5% i continuen capitalitzant pel càlcul de la pensió definitiva.

Les pensions es revaloritzen cada any. El sistema de revalorització depén de com ha evolucionat l'index de preus i la relació entre cotitzants i pensionistes.

Finalment, sota determinades circumstàncies que mantenen a la gent fora del mercat laboral (estudis universitaris, temps dedicats a la criança dels fills, etc.) el govern calcula unes contribucions i les ingresa al compte de capitalització a fi de no perjudicar el valor de les pensions futures.

Aquest sistema qie es diu de comptes nocionals o de cpiìtalització virtual es gestiona com un sistema de repartiment, es a dir les pensions es paguen amb les cotitzacions. Això no garanteix que en futur el valor de les cotitzacions cobreixi tot el pagament de les pensions, per aixó hi ha un fons. Però, amb una tasa de fertilitat de 1,86 fills (de les més altes d'Europa) i un sistema de càlcul de les pensions que incentiva la productivitat en el treball i a tenir en compta el risc de llongevitat, dona lloc a una relació entre cotitzants i pensionistes a favor dels primers. 

No entenc com els nostres sindicats que proposen augmentar la viabilitat del nostre sistema de pensions per una millore de la productivitat es neguen a una revisió del nombre d'anys cotitzats per calcular les pensions. Molts signes de vida inteligent a les seves neurones no s`hi troben.

Propostes per reformar la Seguretat Social

Si bé l'actuació del govern Zapatero al llarg de la crisi m`ha semblat molt desafortunada i inadequada, tinc de reconeixer que el document que ha elaborat el govern sobre les línies mestres per a la reforma del sistema de pensions, mereix com a mínim un aprovat. 

Fa molt de temps que el pacte intergeneracional sobre el qual es fonamenta el model bassat en el repartiment es va trencar per part de les generacions del "baby boom (nascuts entre els anays 50 i 70) quan varen iniciar una transició demogràfica que donà lloc a una de les taxes de fertilitat més baixes del món, Aquestes generacions haurien de ser conscients de que varen matar la gallina dels ous d'or que permet de forma succesiva que els fills financien les pensions dels pares i que mantenir un principi d'equitat intergeneracional en el qual els ingressos relatius dels jubilats en relació als de la població activa només era posible a canvi d'una pujada de les cotitzacions que han de pagar els fills simultàniament amb una rebaixa en les pensions que han de rebre els pares. I això, des d'una óptica de justícia social és molt negatiu, ja que supossa que el rendiment de les cotitzacions aportades per cada generació va disminuint progressivament, podent arribar a fer-se fins i tot negatiu.

Aquesta ruptura del pacte intergeneracional ha quedat amagada per l'entrada de nous immigrants i per un increment molt significatiu en la participació de les dones en els mercats laborals que han  afegit nous cotitzants al sistema (avui) i potencials pensionistes (demà). Però, que aquests dos factors amaguin la ruptura del pacte generacional no vol dir que les seves conseqüències no reapareguin a llarg termini. I això es el que mostren les previsions sobre ingressos i despesses del sistema per els pròxims 10-15 anys, coadjuvades en aquest cas pels efectes de l'augment de l'esperança de vida.

D'aquí la necessitat de plantejar una reforma que s'hauria d'haver començat ja fa temps. Més encara quan es pren en consideració la forma de calcular les bases reguladores per el càlcul de les pensions qu'exigeixen només 15 anys per tenir dret a una pensió contributiva, lo qual serveix per a que es produeixin fenòmens d'inequitat intrageneracionals (es a dir, dintra d'una mateixa generació).

Ara bé, si el document entra en algunes qüestions en un nivell important de detall, en d'altres és excessivament imprecís. Es clar que es vol augmentar el nombre d'anys que es necessiten per tenir dret a una pensió contributiva però no hi ha pistes sobre quants anys més vol el govern que es tinguin en compta per donar dret a una pensió contributiva. Això contrasta amb la precisió en que es fixa la futura edat de jubilació als 67 anys amb el seu corresponent calendari. 

Però a mí el que més m'ha sorprés es que casi al final del document, es pot llegir: "Estas medidas, que estructuran mejor el sistema de reparto y permiten acentuar su carácter solidario, no deben excluir su posible combinación con otras actuaciones aplicadas en diferentes países europeos, que han actuado sobre otras variables del sistema o que han creado cuentas nocionales que incorporan a la relación entre aportaciones y pensiones un conjunto de factores vinculados a la riqueza del país (págs. 43-44)."No he pogut deixar de rebullir-me en el meu seient i preguntar-me: Quina és la reforma que realment vol presentar el govern?

Hi ha certes diferències importants entre el sistema de repartiment tradicional i el sistema de comptes nocionals que podriem anomenar de capitalització virtual. La diferencia més important entre el sistema de repartiment tradicional i el sistema de capitalització virtual és la direcció cap a o mira el sistema escollit a l´hora de fixar les pensions. En el sistema de repartiment tradicional la pensió es fixa exclusivament en funció de variables relatives a la vida laboral passada del treballador. Per això, quan el pacte intergeneracional es trenca o el creixement de l'esperança de vida, el sistema es veu obligat a canviar el sistema segons es qual es calculen les pensions o propossar canvis en l'edat de jubilació. El problema és que com que els factors que provoquen aquests canvis son dinàmics, el sistema o bé ha de propossar noves reformes o ha d'introduir factors d'adptabilitat com els duits a terme a Alemanya segons els quals l'indexació de les pensions (pujar anualment el valor nominal de la pensió segons la inflació) pot quedar corregida a la baixa d'acord en l'evolució de l'esperança de vida.

En canvi en el sistema de capitalització virtual de l'història passada del treballador únicament es tenen en compta les aportacions realitzades al llarg de toda la vida laboral i capitalitzades a un tipus d'interés vinculat a alguna variable macroeconómica. Determinat el capital de cada treballador, la pensió es transforma en una renda vitalícia calculada segons l'esperança de vida en el moment de la jubilació. 

Aquest sistema té varies avantatges sobre el sistema tradicional de repartiment: 1) Permet que el rendiment sobre les cotitzacions aportades sigui el mateix per a cada generació. 2) No necessita fixar una edat determinada per a jubilar-se. Un cop per any, cada treballador coneix quin és el valor del seu capital que té acumulat fins el moment i quina sería la renda vitalícia que li correspondria. 3) Malgrat fonamentar-se en un sistema de capitalització, les cotitzacions no s'inverteixen en mercats especulatius, sino que s'utilitzen per pagar any a any les pensions corresponents. 4) Igual que en el sistemes tradicionals, el sistema de capitalització virtual es compatible amb l'existència de pensions mínimes garantides, i 5) Sobre la base de les idees en torn al concepte de "flexiseguretat" el sistema s'adapta de forma més eficient que el de repartiment tradicional als canvis que han tingut lloc en els mercats laborals, virtualitzant cotitzacions en determinades circumstàncies.

Per tant, em sembla bé que el govern hagi fet una proposta per reformar el sistema de pensions. Però, segons el que he expossat queda clar que té més d'una alternativa oberta al seu davant, i si bé totes són millors que les actuals, de les noves també ni ha una que és millor que l'altra.

Pobre país

Aquesta setmana Espanya ha sortit masses vegades a la premsa internacional i en cap cas per res bó. Amb la companyia de Grècia, Itàlia, Portugal, Irlanda i Itàlia, el tema del déficit públic i la seva posible insostenibilitat ha fet trontollar l'euro que aquesta tarda cotitzaba a 1,33. En d'altres circumstàncies, aquesta paritat la mirariam com a bona, ja que ajuda a millorar les exportacions de la zona euro en front a la resta del món. D'altra banda, encara que una depreciació de l'euro no ajuda a que els capitals vinguin aquí per invertir, cal recordar que la balanza per compta corrent de la zona euro és superivatària i per tant que en el conjunt de la zona, som exportadors nets de capital.

El costat dolent es que amb la depreciació importem inflació (principalment via el petroli i d'altres matèries primes que es facturen en dolars), lo qual podria precipitar la posible pujada dels tipus d'interés, que seria una mala notícia en general, però especialment per Espanya que encara no ha sortit de la rcessió.

La nota de la setmana, l'ha donat l'economista Nouriel Roubini, quan va mostrar la gràfica de l'evolució del tipus de canvi real espanyol que expresa la competitivitat del país, i resulta que aquí som fins i tot menys competitius que els grecs, Aquest és un tema que vinc assenyalant fa molt de temps (crec que ja vaig escriure un article a El Periódico l'any 2005 a on demanva que s'aturés el model de creixement sostingut per una mà d'obra molt poc qualificada) i que és l'autentic punt clau per poder sortir de la crisi. Segons Roubini som una autèntica amenaça per a l'estabilitat de tota la zona euro. El pitjor, però es que sembla que el que ha dit Roubini, també apareix en un d'aquests documents interns i confidencials que circulen per les institucions europees.

Per si això fos poc, primer l'associació hipotecària espanyola i després el BBVA han començat a reconeixer que el crèdit donat als promotors 325.000 milions d'euros és una autèntica amenaça per l'estat dels balanços de les entitats de crèdit. Sembla que s'acaba la política de canviar crèdit per pedra o sòl. Ara és l'hora de fer el mark to market, és a dir, posar algunes partides que figuren en el balanços de les entitats de crèdit al valor que avui tíndrien al mercat. A la borsa no li ha agradat aquesta operació, però és molt raonable fer-ho. Millor reconeixer pèrdues ara, i no repartir tant de dividendo, que no descapitalitzar més encara a les entittats.

Però, la setmana negra no ha acabat fins que avui hem tingut notícia del déficit de les administracions públiques a l'any 2009 (un 11,4%) i la taxa d'atur (un 18,4% que podria arribar al 20%). De tot això, n'hem tingut coneixement avui mentre el govern anunciava una retallada de 50.000 milions d'euros en la despesa pública (una altra vegada a n'els funcionaris ens tocarà rebre) per posar el déficit públic en un 3% a l'any 2013.

Soc molt escèptic que això s'arribi a donar, a part que aquesta retallada amb les pujades d'impostos previstes tindràn un efecte contractiu important. Crec que la misnistra d'economia el que ha fet es posar-se la minifaldilla per ballar una miqueta davant dels mercats financers, per veure si piquen i no ens demanen tant de diferèncial a l'hora de comprar la nostra deuta. D'alguna manera, això no es pot desvincular de la proposta de reformar el nostre sistema de pensions. Fa temps qu'Europa ens ho demanen i el FMI en els seus darrers informes ha insistit en el tema. L'ùnica proposta concreta que s'ha conegut fa referència a ampliar l'edat de jubilació fins els 67 anys. I ha estat molt mal rebuda pels sindicats i la oposició en general. Una llàstima per a un país que volia formar part del selecte club dels païssos mé desenvolupats i que portar el camí cap a la senda marcada per Argentina. Un país, del que una vegada Julio Cortázar va dir, més o menys, "Tan garufa a la hora de las aspiraciones y tan garufo a la hora de las realidades".

Dins d'aquesta realitat, no es poden donar les condicions que podrien fer posible una sortida de la crisi.

No sabem el que volem ser, però això no es impedeix anar donant lliçons per tot el món.

Deute públic i creixement

Carmen Reinhart i Kenneth Rogoff que han estudiat els dos darrers anys les conseqüències de les crisis financeres sobre diverses variables així com els seus costos, varen presentar fa dues setmanas un article en el que també sobre dades històriques examinen les relacions entre el quocient deute/PIB sobre el creixement econòmic, d'una banda, i del mateix quocient sobre la inflació.

Les seves conclusions il·lustratives en un moment en que aquest quocient está augmentant molt sensiblement en molts de païssos son que quand el seu valor supera el 90% es produeix una caiguda molt sensible en la seva tasa de creixement. En concret comparant las taxes de creixement que tenien els païssos per distints valors d'aquest quocient el creixement mitg baixa dos punts, des d'un 3,7% a un 1.7%. El cas d'Itàlia seria un bon exemple, en la mesura que el creixement del seu quocient no li ha creat greus problemes de financement, sí sembla en canvi estar molt relacionat en la seva baixa taxa de creixement del PIB. Pels païssos emergents, l'umbral crític sembla situar-se en el 60%, en la mesura que bona part del seu endeutament representa deute externa.

En els païssos emergents, també hi ha una forta relació entre el creixement del quocient i la taxa d'inflació. A mesura que l'endeutament creix l'inflació augmenta sensiblement. No aixís en els païssos més desenvolupats, a excepció dels Estats Units.

El cas d'Espanya és curiós. Quan el seu nivell d'endeutament és molt baix (inferior a un 30%), la taxa de creixement es molt baixa un 1,6% anyal. Entre el 30 i el 60% augmenta sensiblement fins a situar-se en un 3,3%, per caure fins un 1,3%. Curiosament, quand el quocient prén un valor superior al 90%, la seva taxa de creixement remonta fins un 2,2%. Com que el període estudiat va de 1790 a 2009, per trobar al govern endeutat més enllà del 90% del valor del PIB hi ha que remontar-se molt enrera en el temps, quan les condicions econòmiques eren molt distintes de les actuals.

D'altra banda un problema que presenta aquest estudi és que només considera l'endeutament del govern central sensa tenir en compte el de les altres administracions o el del sector privat. Malgrat això, sembla evident que a partir d'un determinat nivell el creixement del deute, limita les possibilitats de creixement, lo qual en el seu torn limita les possibilitats de l'endeutament.

Els problemes de l'economia espanyola

El govern ens vol convencer que la recuperació es troba a la volta de la cantonada. Però no es cert. A l'economia espanyola li esperen uns anys molt difícils a conseqüència de la crisi que va esclatar fa més de fa més de dos anys, degut a l'explosió de la bombolla en el mercat de la vivenda.

El sector de la vivenda s'havia convertit, entre el 2001 i el 2007 en el motor del creixement de l'economia. Basta mirar a l'estadístiques del INE per veure com augmenta el pes de la inversió sobre el PIB. Aquest augment no va tenir un corresponent augment en l'estalvi que més o menys va romandre constant durant aquest periode.

El desenvolupament de la nostra bombolla inmobiliaria és pot simplificar d'aquesta manera: Vàrem construir més cases de les que necessitàvem, i amb uns diners i una mà d'obra que no teníem i que vàrem tenir que anar a buscar a fora.

Al estallar la bombolla el que tenim és una caiguda dràstica en la venda de vivendes que genera un stock important d'unitats per vendre, la paralització casi complerta de nous projectes, i generació de bosses d'atur importants. D'altra banda, la caiguda de les vendes provoca que els promotors no puguin tornar els seus crèdits, creant tensions a la banca que ha de tornar un volum de crèdit important als bancs i entitats estrangeres que l'havien ajudat a finançar tot el boom de la construcció. A més d'una reevaluació del risc l'important endeutament estimula a les entitats a restringir el crèdit.

L'esfonçament del motor del creixement exigeix substituir-lo per un altra. Però això és molt fàcil de dir i molt més difícil de fer, especialment per una economia que si bé fa un ús ampli de les noves tecnològies, participa molt poc en la seva generació i exteensió en els mercats globals. El Plà per una economia sostenible que ha propossat el president Zapatero pot donar algún guany a llarg termini, però a curt no és més que una cortina de fum per amagar a la ciutadania els greus problemes a que s'enftonta.

Sensa un motor creible es difícil que les economies puguin revifar. En contra de l'economia espanyola està el fet que les condicions que s'han produït en aquesta crisi són molt distintes de les qu'existien en altres ctisis passades, especialment a la crisi del 1994, quand l'atur va arribar a més del 20%.

En primer lloc, no cal esperar una revifalla significativa del consum (que representa la proporció més important del PIB). En primer lloc està la situació del mercat laboral amb els seus quatre milions d'aturats que redueix la seva capacitat de gastar. També el nivell d'endeutament de les famílies molt superior al de la crisi dels 90. Les famílies han de fer front a un procés de desapalanquejament que els obligarà a reduir el seu consum durant molt de temps. Finalment, en aquesta crisi no trobàrem a la seva sortida cao ajuda per part dels tipus d'interés. En l'anterior crisi, i gràcies a l'entrada a la zona euro, els tipus d'interés vàren baixar en molt poc temps 7 punts percentuals. Durant aquests dos anys que portem de crisi s'ha vist a l'euribor pujar i baixar fins a mínims històrics, i si bé no cal preveure tases molt elevades, la tendència que poden seguir els tipus només està en la línias ascendent. Per tant, els tipus d'interés no podràn assistir en aquesta recuperació com en el passat.

Amb les perspectives que se li ofereixen al consum no cal esperar que la inversió surti de la seva atonia. Les empresses decideixen comprar màquines i altres bens d'èquip si esperan que la seva producció serà col·locada fàcilment als mercats. Però aquestes no són les perspectives.

El sector exterior ens pot ajudar una mica tirant de les nostres exportacions o enviant-nos més turistes. Però, en tot cas, la seva contribució a la sortida de la crisi serà minsa.

Dins d'aquest panorama li ha tocat al sector pùblic fer-se'n càrrec de moltes de les destrosses provocades per la crisi, tenint que augmentar de forma significativa la seva despessa, especialment per fer front al gran augment de l'atur que encara ha de continuar augmentant. El problema de l'atur vindrà agreujat per la demanda que vàrem fer de població inmigrant per sostenir la bombolla inmobiliaria. Aquests treballadors que vàrem anar a buscar fora, pensant que els hi oferiem una oportunitat de trobar un treball de forma permanent, ara s'ha revelat que només era una necessitat transitòria. El sector inmobiliari trigarà molt de temps en vendre tot el seu stock i quan això succeixi el nombre de vivendes que es construiran mai més serà el del temps de la bombolla. Per això, excepte que aquells inmigrants que varen arribar a l'ombra de la bombolla decideixin tornar a casa seva o a buscar feina a la resta d'Europa constituiran una bosa d'atur estructural a llarg termini. Una part podrà recolocar-se en el sector constructor en el futur, però, l'altra haurà de buscar feines en d'altres sectors. És molt posible que el nombre d'ocupats no torni als nivells del 2007, fins al final d'aquesta dècada.

Però amb unes perspectives de creixement molt baixes, se li presenta un problema molt greu a totes les administracions. Mentres les seves necessitats de gastar per amortiguar l'impacte de la crisi pugen, les recaptacions baixen de forma sensible originant uns déficits desconeguts fins ara. Això, provoca una escalada de la ratio deute/pib al que ja no li queda gaire recorregut i que planteja el repte més important al que s'haurà d'enfrontar l'economia espanyola en molts i molts d'anys.

Què passarà si els mercats no volen en el futur comprar més deute espanyol? Haurem d'anar a demanar ajuda al FMI, a l'UE o haurem d'acabar reconeixent que som més pobres del que ens pensavem i ajustar el nostre nivell de vida al nostra nivell de riquessa?

El futur no pinta bé i es molt probable que ens vegem afrontant situacions que només fà tres anys ens haguessin semblat completament irreals.

Una gràfica curiosa

Aquesta es una gràfica curiosa que mostra com ha evolucionat el nombre de treballadors que produeixen bens (industria + agricultura) en front dels que treballen en el govern. Si a l'any 1938 els treballadors de la primera categoria doblaven als de la segona, des del 2007 els empleats del govern ja dominen als de la primera. Però el fet més significatiu de la gràfica per a mi es que enfront a la ciclicitat mostrada pels llocs de treball corresponents als treballadors que produeixen bens, la creació de llocs de treball al sector públic ha crescut de forma sostinguda excepte una petita caiguda entre els anys 1978-81.

Taylor contra Bernanke

Avui, el Wall Street Journal porta un article de John Taylor en contra de Bernanke, o, per esser una mica més concrets en contra de la intervenció del governador de la Reserva Federal el passat 3 de gener davant l'Associació dels Economistes Americans. Aquesta intervenció ha tingut molt de ressó, en la mesura que Bernanke va fer una defensa aferrissada de la política monetària instrumentada per la Reserva Federal en els anys anteriors a la crisi, negant que el banc central americà mantingués els tipus d'interés massa baixos durant massa temps.

L'ennuig que mostra John Taylor en l'article del Wall Street Journal consisteix en que Bernanke justifica els tipus d'interés seleccionats per la Reserva Federal en l'anomenada regla de Taylor. I aquí és on l'acusa d'haver manipulat la seva formula substituïnt el valor de la inflació que hi havia a la economia a l'hora d'aplicar la formula per a una expectativa de quina podria ser la inflació al cap de dos anys.

En una entrada anterior, vaig mostrar una gràfica a on representava l'evolució dels tipus d'interés de referència de la Reserva Federal amb els deduïts d'una regla de Taylor calculada per David Altig que és vicepresident del Banc de la Reserva Federal a Atlanta, i es podia observar com pràcticament les dues sendes de tipus d'interés coincidien.

No crec que Johm Taylor ringui raó al criticar la substitució de la inflació existent en un moment donat per la inflació esperada al cap de dos anys o vuit trimestres. Al fí i al cap tots els economistes sabem que els canvis en la política monetària tarden un cert temps en materialitzar-se i també sabem que aquest temps és d'uns vuit trimestres, o sigui, dos anys.

Peró aixó no exonera a la Reserva Federal de la seva responsabilitat. L'error greu de Bernanke abans i que fins i tot ara es nega a acceptar es que existeixen interrelacions entre la política monetària dels bancs centrals i el sistema financer i que la política monetària influeix sobre l'estat del sistema financer. En aquest sentit com han possat de relleu De Grawe i Gros circumscriure la política monetària exclusivament als objectius explicitats en la regla de Taylor és un error, sigui quin sigui el mètode del seu càlcul.

La culpabilitat de Bernanke (i abans de Greenspan) consisteix en no reconeixer l'existència d'aquest vincle entre política monetària i estabilitat dels mercats financers i fer una política monetària incapaç de reaccionar davant la formació d'unes bombolles creditícies i en la formació dels preus de la vivenda que eren evidents. Ara sembla més conscient d'aquest fet i, al menys, el recull de forma implícita.

Com sembla lògic quand un banc central té que complir amb diversos objectius necessita diversos instruments. La doctrina que es va formant i que sintetitzen De Grawe i Gros és molt senzilla. Que els bancs centrals utilitzin el tipus d'interés per controlar la inflació i la regulació financera per assegurar l'estabilitat del sistema financer. Es obvi que la regulació financera que existia en el passat era insuficient en uns casos i inadequada en d'altres i per tant que aquestes regulacions estàn a la base del desastre que hem conegut. Però, això no permet a Bernanke rentar-se les mans i presentar la crisi com un simple problema regulatori. A la vista de l'evolució del crèdit i dels preus dels actius hauria d'haver denunciat la situació i haver prés alguna mesura. Si la regulació es dolenta la tasca de qualsevol banc central es complica, però no impedeix que els bancs central utilitzin els instruments sobre els quals en tenen encara un control complert com és el tipus d'interés o augmentar les reserves que les entitats de crèdit tenen que dipositar en el banc central. Es més, com mostra el cas d'Espanya, una certa regulació més sensata com és l'obligació de constituir reserves genèriques, pot no servir per evitar la formació de bombolles. En aquest cas, pujar els tipus d'interés pot ser una mesura adequada, si bé n'hi ha d'altres més eficaces com pot ser augmentar l'entrada inicial que han de portar els demandats d'un crèdit o limitar el nombre d'anys en el que s'ha de tornar una hipoteca.

En aquest sentit, i expressat d'una forma resumida, si que pensem que els tipus d'interés varen estar massa baixos durant massa temps.