Coordinant les polítiques fiscals

La premsa s'ha fet resò últimament de l'operació en derivats que va permetre a Grècia ocultar part del seu deute. No entrarè en detalls de com s'instrumenten aquest tipus d'operacions excepte que la clau resideix en utilitzar un tipus de canvi infravalorat que implica una transferència de diners que permet reduir el valor d'una emissió. Posteriorment, aquests diners (amb els seus interessos s'han de tornar en el moment del venciment de l'emissió o s'han d'amagar dins dels interessos que ofereix l'emissió). La qüestió és una mica antiga, l'han utilitzada altres païssos, i, en tot cas, des de 2008, l'Eurostat obliga a contabilitzar de forma precisa aquest tipus d'operacions.

D'altra banda resulta difícil precissar fins aquest punt aquestes operacions son responsables de l'actual ratio deute/PIB de la nació greca. Un assumpte una mica més controvertit és fins a quin punt l'anomenat Pacte d'Estabilitat i Creixement garanteix una política fiscal coherent amb la pertinença de la zona euro, especialment quand en una situació de crisi la magnitud del déficit fiscal pot creixer molt considerablement. A més abundor, com s'está debatent aquests dies, al marge del cicle econòmic, el futur de les comptes fiscals vindrà especialment determinat pels canvis en les estructures demogràfiques derivades de la baixa natalitat i de l'allargament de l'esperança de vida. Això no tan sols afecta a les pensions, sino també a la despessa sanitària.

Una visió a curt termini resulta totalment inadequada. El que cal es planificar a llarg termini les polítiques fiscals. Però és difícil que els païssos individualment estiguin massa interessats en aquesta qüestió en la mesura que l'horitzó dels polítics encarregats d'aquestes reformes no va més enllà del perìode electoral. Per fer front als reptes del futur, cal avançar en la direcció d'un major govern europeu capaç de coordinar millor les polítiques fiscals europees i d'impossar determinats límits i reformes. Això és necessari per salvaguardar l'existència de la moneda única i per garantir la permanència d'alguns païssos al sí de la Unió.

Primer signe de canvi

1. La Reserva Federal va pujar ahir un quart de punt el seu tipus de descompte. Encara que aquest no es tipus de interés de referència que continua al seu nivell (entre un 0 i un 0,25%) marca el començament de que en els  propers messos s'endurirà gradualment la política monetària als Estats Units.
2. Aquest moviment segurament té que veure amb l'evolució del PIB dels Estats Units que sembla més recuperat que el d'Europa amb el seu corresponent impacte sobre la taxa d'inflació. Si l'estiu passat el nivell de preus era un 2,1% més baix que l'any anterior, ara els preus de gener de 2009 a gener de 2010 son un 2,6% més alts. Per tant, s'ha produït un increment important en el darrers sis messos. La Reserva Federal sembla que ha prés nota d'aquesta evolució de la inflació i no vol que se li escapi de les mans.
3. A Europa, la situació és una mica distinta. La recuperació és més feble i el creixement dels preus més moderat. D'aquí que pensem que el BCE encara trigarà una mica en moure els seus tipus d'interés. Però, el moviment de tipus que ha iniciat la Reserva Federal ja ha començat a tenir els seus efectes en els mercats de capitals. Davant un posible enfortiment del dòlar, les posicions en euros no resulten atractives. Per el comjunt d'economies de la zona euro, això no és un gran problema, ja que és gràcies al superàvit de la balança per compte corrent, exportadora neta de capitals, però per païssos com Espanya que tenen un déficit comercial aixó afegeix un problema adicional. 

Taxes sobre els rics

No hi ha cap dubte de que els rics haurien de pagar més taxes que els pobres. Adam Smith, en el secle XVIII era conscient d'aquest fet i va establir el principi de capacitat de pagament. Altres varen refinar aquest principi i varen justificar l'imposició progressiva sobre el fet que la pèrdua d'utilitat que experimenta un pobre per pagar 1 euro de taxes es més gran que la del ric, de manera que el ric hauria de contribuir de una forma proporcionalment més alta.

Aquestes idees han perdut força amb la simplificació de les tarifes fiscals. A Espanya, per exemple, la tarifa més alta és del 43%, però comença a un nivell de renda relativament baix, de manera que l'esforç fiscal que es demana a una persona que guanya 60 mil euros és el mateix d'una que guanya 5 milions. (un motiu més per aplaudir la rebaixa de sou aplicada als controladors aeris). 

Part de la pèrdua de progressivitat en l'impost sobre la renda i en una major recaptació per compte de l'IVA, nogensmenys s'ha subsanat pel costat de la despessa. La proporció de la despessa pública que ara va als menys afavorits ha anat en augment.

De totes formes, arràn de la crisi, s'ha incrementat la pressió per augmentar la fiscalitat dels rics. Es va veure l'estiu passat quand el govern meditava la seva pujada de taxes. El propi govern apuntava l'intenció de la seva reforma en aquesta direcció.

Ara bé, més enllà de si els rics dispossen o no de més mecanismes per evitar el pagament de taxes, hi ha certs problemes en establir una fiscalitat excessiva. El millor exemple ho trobem als Estats Units a l'estat de Califòrnia. Allá el 1% més ric paga aproximadament el 50% de tota la recaptació del IRPF. I això presenta un problema greu, en el sentit que mentres l'economia va bé inunda el calaix del sector públic a les époques de crisi (que també afecten de forma significativa als rics) els deixa gairebé secs. 

Per lo tant, i en el marc del populisme imperant, podria no ser una bona mesura intentar pujar excessivament les tarifes dels rics.

Hi ha risc d'impagament?

Aproximadament, el volum de la deuta pública espanyola en circulació es d'uns 475 mil milions d'euros. D'aquest total, 125 mil milions corresponen a emisions fetes durant l'any 2009 i que s'han d'amortitzar al llarg d'aquest any 2010. Com que la caixa del govern està en nombres vermells l'única posibilitat que té de oagar-la és refinançantla. En condicions normals, això no representa un gran problema. Els posseidors d'aquesta deuta ja tenen una posició en els seus balanços sota el nom d'Espanya, de forma que mantenir-la no és més qu'una qüestió de veure si la rendibilitat que ofereix la nova emisió resulta atractiva o no. 

Però, el problema no acaba aquí. Feta la previsió del déficit públic per l'any 2010, Espanya haurà d'emetre 100 mil milions d'euros més per finançar el déficit de l'any, més el volum que faci falta per el FROB, que si bé és presenta sota la forma d'un crèdit perque les entitats de crèdit facin la seva reconversió, també exigeix al govern anar als mercats de deuta a aconseguir els diners que deixará a continuació  a les entitats financeres. 

Si els nostres compradors habituals s'han de fer càrrec d'aquestes compres de deuta pública espanyola, la seva posició etiquetada Espanya ha de creixer significativament. Aixó per sí mateix implica augmentar el risc, i per tant pot no ser suficient una remuneració una mica més alta per decidir-se a comprar-la. Un bon gestor d'aquestes entitats no pot fiar-se únicament per la remuneració oferida. Ha de pensar també en reduir aquesta posició arriscada en el futur i per tant que en algún moment el client Espanya no tan sols haurà de ser un bon complidor en el pagament dels interessos, sino també del principal. 

Així, abans de prendre la posició necessita saber si el govern de la posició etiquetada Espnya té un plà de consolidació fiscal creible que representi una reducció de la ratio deuta/PIB. Té el plà a les seves mans? Sí. És creible? Aquí, la credibilitat no és una qüestió de nombres, sino de polítiques econòmiques. 

Els gestors que mantenen posicions Espanya han enviat un avís seriós al govern. Amb les actuals polítiques econòmiques els nombres no són creibles o, com diguem, els comptes no quadren. Sensa canvis en les polítiques no hi ha credibilitat i per tant no hi haurà finançament o serà a un preu tant alt que resultarà ruinós per el país. D'aquí, les presses que li han entrat al govern per anunciar reformes. Però com que en els dos anys que portem de crisi, el govern no ha fet pràcticament res per afrontar-la en serio, per falta de costum, l'estratègia de markéting per donar-les a coneixer els hi ha sortit una mica rana. A més, al primer conat de rebelió dels seus aliats (i corresponsables de que no s'hagi pres cap reforma seriosa fin ara) el govern va donar la sensació de que feia marxa enrera. 

La reacció dels mercats d'ahir s'hauria d'interpretar com una senyal molt clara (al marge del paper d'añguns baixistes) que els que mantenen o podrien mantenir en els balanços posicions anomenades Espanya volen que es prenguin decisions importants en quant a reformes, encara que els esforços i sacrificis siguin importants. I això és una avís, tant pel partit del govern com el de l'oposició en la mesura que la seva mesura estrella de rebaixar impostos tampoc convenç.

Per tant contestar a la pregunta de si hi ha risc o no d'impagament consisteix en saber si el govern està disposat o no a impulsar reformes d'una certa entitat. Ni més, ni menys.

El sobre taronja

Cada any tot ciutadà suec reb a casa seva un sobre de color taronja. A dintra hi troba un full amb una xifra que li diu quin és el capital que té acumulat fins ara per fer front a la vellessa. El sistema suec de pensions, debatut entre 1995 i 1998,  és el més senzill, clar  i eficaç del món. De fet, a Europa, Itàlia i Alemanya tenen un sistema molt semblant, si bé aquest darrer  país substitueix el valor del capital per un sistema de punts.

Com funciona el sistema suec?

La base del sistema suec resideix en observar totes les rendes generades pel factor treball que están subjectes al impost sobre la renda. Aquestes rendes són gravades per un impost del 18,5% (7% a càrrec del treballador en una relació salarial i la resta a càrrec de l'empressa. En el cas de rendes guanyades per activitats professionals, tot l'impost recau sobre el professional). D'aquest 18% un 16% va a un compte de capitalització virtual i el 2,5% restant a un fons de pensions privat escollit pel ciutadà. Cada any el fons de capitalització virtual genera un interés igual a la taxa de creixement del PIB.

A partir dels 61 anys, els ciutadans suecs tenen el dret a jubilar-se, però el govern no obliga a ningú a fer-ho. La jubilació pot fer-se a la carta. D'acord amb l'esperança de vida en el moment de la jubilació el capital acumulat es transforma en una renda vitàlicia que s'anomena pensió. Si aquesta pensió no arriba a un valor determinat, llavors es cobra una pensió contributuva mínima.

Però el sistema suec de pensions té altres característiques. Al arribar als 61 anys un treballador pot demanar una pensió de jubilació parcial d'un 33%, 50% o 66% del valor que li pertocaria i continuar treballant a temps parcial. Els ingressos obtinguts continuen subjectes al impost del 18,5% i continuen capitalitzant pel càlcul de la pensió definitiva.

Les pensions es revaloritzen cada any. El sistema de revalorització depén de com ha evolucionat l'index de preus i la relació entre cotitzants i pensionistes.

Finalment, sota determinades circumstàncies que mantenen a la gent fora del mercat laboral (estudis universitaris, temps dedicats a la criança dels fills, etc.) el govern calcula unes contribucions i les ingresa al compte de capitalització a fi de no perjudicar el valor de les pensions futures.

Aquest sistema qie es diu de comptes nocionals o de cpiìtalització virtual es gestiona com un sistema de repartiment, es a dir les pensions es paguen amb les cotitzacions. Això no garanteix que en futur el valor de les cotitzacions cobreixi tot el pagament de les pensions, per aixó hi ha un fons. Però, amb una tasa de fertilitat de 1,86 fills (de les més altes d'Europa) i un sistema de càlcul de les pensions que incentiva la productivitat en el treball i a tenir en compta el risc de llongevitat, dona lloc a una relació entre cotitzants i pensionistes a favor dels primers. 

No entenc com els nostres sindicats que proposen augmentar la viabilitat del nostre sistema de pensions per una millore de la productivitat es neguen a una revisió del nombre d'anys cotitzats per calcular les pensions. Molts signes de vida inteligent a les seves neurones no s`hi troben.

Propostes per reformar la Seguretat Social

Si bé l'actuació del govern Zapatero al llarg de la crisi m`ha semblat molt desafortunada i inadequada, tinc de reconeixer que el document que ha elaborat el govern sobre les línies mestres per a la reforma del sistema de pensions, mereix com a mínim un aprovat. 

Fa molt de temps que el pacte intergeneracional sobre el qual es fonamenta el model bassat en el repartiment es va trencar per part de les generacions del "baby boom (nascuts entre els anays 50 i 70) quan varen iniciar una transició demogràfica que donà lloc a una de les taxes de fertilitat més baixes del món, Aquestes generacions haurien de ser conscients de que varen matar la gallina dels ous d'or que permet de forma succesiva que els fills financien les pensions dels pares i que mantenir un principi d'equitat intergeneracional en el qual els ingressos relatius dels jubilats en relació als de la població activa només era posible a canvi d'una pujada de les cotitzacions que han de pagar els fills simultàniament amb una rebaixa en les pensions que han de rebre els pares. I això, des d'una óptica de justícia social és molt negatiu, ja que supossa que el rendiment de les cotitzacions aportades per cada generació va disminuint progressivament, podent arribar a fer-se fins i tot negatiu.

Aquesta ruptura del pacte intergeneracional ha quedat amagada per l'entrada de nous immigrants i per un increment molt significatiu en la participació de les dones en els mercats laborals que han  afegit nous cotitzants al sistema (avui) i potencials pensionistes (demà). Però, que aquests dos factors amaguin la ruptura del pacte generacional no vol dir que les seves conseqüències no reapareguin a llarg termini. I això es el que mostren les previsions sobre ingressos i despesses del sistema per els pròxims 10-15 anys, coadjuvades en aquest cas pels efectes de l'augment de l'esperança de vida.

D'aquí la necessitat de plantejar una reforma que s'hauria d'haver començat ja fa temps. Més encara quan es pren en consideració la forma de calcular les bases reguladores per el càlcul de les pensions qu'exigeixen només 15 anys per tenir dret a una pensió contributiva, lo qual serveix per a que es produeixin fenòmens d'inequitat intrageneracionals (es a dir, dintra d'una mateixa generació).

Ara bé, si el document entra en algunes qüestions en un nivell important de detall, en d'altres és excessivament imprecís. Es clar que es vol augmentar el nombre d'anys que es necessiten per tenir dret a una pensió contributiva però no hi ha pistes sobre quants anys més vol el govern que es tinguin en compta per donar dret a una pensió contributiva. Això contrasta amb la precisió en que es fixa la futura edat de jubilació als 67 anys amb el seu corresponent calendari. 

Però a mí el que més m'ha sorprés es que casi al final del document, es pot llegir: "Estas medidas, que estructuran mejor el sistema de reparto y permiten acentuar su carácter solidario, no deben excluir su posible combinación con otras actuaciones aplicadas en diferentes países europeos, que han actuado sobre otras variables del sistema o que han creado cuentas nocionales que incorporan a la relación entre aportaciones y pensiones un conjunto de factores vinculados a la riqueza del país (págs. 43-44)."No he pogut deixar de rebullir-me en el meu seient i preguntar-me: Quina és la reforma que realment vol presentar el govern?

Hi ha certes diferències importants entre el sistema de repartiment tradicional i el sistema de comptes nocionals que podriem anomenar de capitalització virtual. La diferencia més important entre el sistema de repartiment tradicional i el sistema de capitalització virtual és la direcció cap a o mira el sistema escollit a l´hora de fixar les pensions. En el sistema de repartiment tradicional la pensió es fixa exclusivament en funció de variables relatives a la vida laboral passada del treballador. Per això, quan el pacte intergeneracional es trenca o el creixement de l'esperança de vida, el sistema es veu obligat a canviar el sistema segons es qual es calculen les pensions o propossar canvis en l'edat de jubilació. El problema és que com que els factors que provoquen aquests canvis son dinàmics, el sistema o bé ha de propossar noves reformes o ha d'introduir factors d'adptabilitat com els duits a terme a Alemanya segons els quals l'indexació de les pensions (pujar anualment el valor nominal de la pensió segons la inflació) pot quedar corregida a la baixa d'acord en l'evolució de l'esperança de vida.

En canvi en el sistema de capitalització virtual de l'història passada del treballador únicament es tenen en compta les aportacions realitzades al llarg de toda la vida laboral i capitalitzades a un tipus d'interés vinculat a alguna variable macroeconómica. Determinat el capital de cada treballador, la pensió es transforma en una renda vitalícia calculada segons l'esperança de vida en el moment de la jubilació. 

Aquest sistema té varies avantatges sobre el sistema tradicional de repartiment: 1) Permet que el rendiment sobre les cotitzacions aportades sigui el mateix per a cada generació. 2) No necessita fixar una edat determinada per a jubilar-se. Un cop per any, cada treballador coneix quin és el valor del seu capital que té acumulat fins el moment i quina sería la renda vitalícia que li correspondria. 3) Malgrat fonamentar-se en un sistema de capitalització, les cotitzacions no s'inverteixen en mercats especulatius, sino que s'utilitzen per pagar any a any les pensions corresponents. 4) Igual que en el sistemes tradicionals, el sistema de capitalització virtual es compatible amb l'existència de pensions mínimes garantides, i 5) Sobre la base de les idees en torn al concepte de "flexiseguretat" el sistema s'adapta de forma més eficient que el de repartiment tradicional als canvis que han tingut lloc en els mercats laborals, virtualitzant cotitzacions en determinades circumstàncies.

Per tant, em sembla bé que el govern hagi fet una proposta per reformar el sistema de pensions. Però, segons el que he expossat queda clar que té més d'una alternativa oberta al seu davant, i si bé totes són millors que les actuals, de les noves també ni ha una que és millor que l'altra.

Pobre país

Aquesta setmana Espanya ha sortit masses vegades a la premsa internacional i en cap cas per res bó. Amb la companyia de Grècia, Itàlia, Portugal, Irlanda i Itàlia, el tema del déficit públic i la seva posible insostenibilitat ha fet trontollar l'euro que aquesta tarda cotitzaba a 1,33. En d'altres circumstàncies, aquesta paritat la mirariam com a bona, ja que ajuda a millorar les exportacions de la zona euro en front a la resta del món. D'altra banda, encara que una depreciació de l'euro no ajuda a que els capitals vinguin aquí per invertir, cal recordar que la balanza per compta corrent de la zona euro és superivatària i per tant que en el conjunt de la zona, som exportadors nets de capital.

El costat dolent es que amb la depreciació importem inflació (principalment via el petroli i d'altres matèries primes que es facturen en dolars), lo qual podria precipitar la posible pujada dels tipus d'interés, que seria una mala notícia en general, però especialment per Espanya que encara no ha sortit de la rcessió.

La nota de la setmana, l'ha donat l'economista Nouriel Roubini, quan va mostrar la gràfica de l'evolució del tipus de canvi real espanyol que expresa la competitivitat del país, i resulta que aquí som fins i tot menys competitius que els grecs, Aquest és un tema que vinc assenyalant fa molt de temps (crec que ja vaig escriure un article a El Periódico l'any 2005 a on demanva que s'aturés el model de creixement sostingut per una mà d'obra molt poc qualificada) i que és l'autentic punt clau per poder sortir de la crisi. Segons Roubini som una autèntica amenaça per a l'estabilitat de tota la zona euro. El pitjor, però es que sembla que el que ha dit Roubini, també apareix en un d'aquests documents interns i confidencials que circulen per les institucions europees.

Per si això fos poc, primer l'associació hipotecària espanyola i després el BBVA han començat a reconeixer que el crèdit donat als promotors 325.000 milions d'euros és una autèntica amenaça per l'estat dels balanços de les entitats de crèdit. Sembla que s'acaba la política de canviar crèdit per pedra o sòl. Ara és l'hora de fer el mark to market, és a dir, posar algunes partides que figuren en el balanços de les entitats de crèdit al valor que avui tíndrien al mercat. A la borsa no li ha agradat aquesta operació, però és molt raonable fer-ho. Millor reconeixer pèrdues ara, i no repartir tant de dividendo, que no descapitalitzar més encara a les entittats.

Però, la setmana negra no ha acabat fins que avui hem tingut notícia del déficit de les administracions públiques a l'any 2009 (un 11,4%) i la taxa d'atur (un 18,4% que podria arribar al 20%). De tot això, n'hem tingut coneixement avui mentre el govern anunciava una retallada de 50.000 milions d'euros en la despesa pública (una altra vegada a n'els funcionaris ens tocarà rebre) per posar el déficit públic en un 3% a l'any 2013.

Soc molt escèptic que això s'arribi a donar, a part que aquesta retallada amb les pujades d'impostos previstes tindràn un efecte contractiu important. Crec que la misnistra d'economia el que ha fet es posar-se la minifaldilla per ballar una miqueta davant dels mercats financers, per veure si piquen i no ens demanen tant de diferèncial a l'hora de comprar la nostra deuta. D'alguna manera, això no es pot desvincular de la proposta de reformar el nostre sistema de pensions. Fa temps qu'Europa ens ho demanen i el FMI en els seus darrers informes ha insistit en el tema. L'ùnica proposta concreta que s'ha conegut fa referència a ampliar l'edat de jubilació fins els 67 anys. I ha estat molt mal rebuda pels sindicats i la oposició en general. Una llàstima per a un país que volia formar part del selecte club dels païssos mé desenvolupats i que portar el camí cap a la senda marcada per Argentina. Un país, del que una vegada Julio Cortázar va dir, més o menys, "Tan garufa a la hora de las aspiraciones y tan garufo a la hora de las realidades".

Dins d'aquesta realitat, no es poden donar les condicions que podrien fer posible una sortida de la crisi.

No sabem el que volem ser, però això no es impedeix anar donant lliçons per tot el món.