Coordinant les polítiques fiscals

La premsa s'ha fet resò últimament de l'operació en derivats que va permetre a Grècia ocultar part del seu deute. No entrarè en detalls de com s'instrumenten aquest tipus d'operacions excepte que la clau resideix en utilitzar un tipus de canvi infravalorat que implica una transferència de diners que permet reduir el valor d'una emissió. Posteriorment, aquests diners (amb els seus interessos s'han de tornar en el moment del venciment de l'emissió o s'han d'amagar dins dels interessos que ofereix l'emissió). La qüestió és una mica antiga, l'han utilitzada altres païssos, i, en tot cas, des de 2008, l'Eurostat obliga a contabilitzar de forma precisa aquest tipus d'operacions.

D'altra banda resulta difícil precissar fins aquest punt aquestes operacions son responsables de l'actual ratio deute/PIB de la nació greca. Un assumpte una mica més controvertit és fins a quin punt l'anomenat Pacte d'Estabilitat i Creixement garanteix una política fiscal coherent amb la pertinença de la zona euro, especialment quand en una situació de crisi la magnitud del déficit fiscal pot creixer molt considerablement. A més abundor, com s'está debatent aquests dies, al marge del cicle econòmic, el futur de les comptes fiscals vindrà especialment determinat pels canvis en les estructures demogràfiques derivades de la baixa natalitat i de l'allargament de l'esperança de vida. Això no tan sols afecta a les pensions, sino també a la despessa sanitària.

Una visió a curt termini resulta totalment inadequada. El que cal es planificar a llarg termini les polítiques fiscals. Però és difícil que els païssos individualment estiguin massa interessats en aquesta qüestió en la mesura que l'horitzó dels polítics encarregats d'aquestes reformes no va més enllà del perìode electoral. Per fer front als reptes del futur, cal avançar en la direcció d'un major govern europeu capaç de coordinar millor les polítiques fiscals europees i d'impossar determinats límits i reformes. Això és necessari per salvaguardar l'existència de la moneda única i per garantir la permanència d'alguns païssos al sí de la Unió.

Primer signe de canvi

1. La Reserva Federal va pujar ahir un quart de punt el seu tipus de descompte. Encara que aquest no es tipus de interés de referència que continua al seu nivell (entre un 0 i un 0,25%) marca el començament de que en els  propers messos s'endurirà gradualment la política monetària als Estats Units.
2. Aquest moviment segurament té que veure amb l'evolució del PIB dels Estats Units que sembla més recuperat que el d'Europa amb el seu corresponent impacte sobre la taxa d'inflació. Si l'estiu passat el nivell de preus era un 2,1% més baix que l'any anterior, ara els preus de gener de 2009 a gener de 2010 son un 2,6% més alts. Per tant, s'ha produït un increment important en el darrers sis messos. La Reserva Federal sembla que ha prés nota d'aquesta evolució de la inflació i no vol que se li escapi de les mans.
3. A Europa, la situació és una mica distinta. La recuperació és més feble i el creixement dels preus més moderat. D'aquí que pensem que el BCE encara trigarà una mica en moure els seus tipus d'interés. Però, el moviment de tipus que ha iniciat la Reserva Federal ja ha començat a tenir els seus efectes en els mercats de capitals. Davant un posible enfortiment del dòlar, les posicions en euros no resulten atractives. Per el comjunt d'economies de la zona euro, això no és un gran problema, ja que és gràcies al superàvit de la balança per compte corrent, exportadora neta de capitals, però per païssos com Espanya que tenen un déficit comercial aixó afegeix un problema adicional. 

Taxes sobre els rics

No hi ha cap dubte de que els rics haurien de pagar més taxes que els pobres. Adam Smith, en el secle XVIII era conscient d'aquest fet i va establir el principi de capacitat de pagament. Altres varen refinar aquest principi i varen justificar l'imposició progressiva sobre el fet que la pèrdua d'utilitat que experimenta un pobre per pagar 1 euro de taxes es més gran que la del ric, de manera que el ric hauria de contribuir de una forma proporcionalment més alta.

Aquestes idees han perdut força amb la simplificació de les tarifes fiscals. A Espanya, per exemple, la tarifa més alta és del 43%, però comença a un nivell de renda relativament baix, de manera que l'esforç fiscal que es demana a una persona que guanya 60 mil euros és el mateix d'una que guanya 5 milions. (un motiu més per aplaudir la rebaixa de sou aplicada als controladors aeris). 

Part de la pèrdua de progressivitat en l'impost sobre la renda i en una major recaptació per compte de l'IVA, nogensmenys s'ha subsanat pel costat de la despessa. La proporció de la despessa pública que ara va als menys afavorits ha anat en augment.

De totes formes, arràn de la crisi, s'ha incrementat la pressió per augmentar la fiscalitat dels rics. Es va veure l'estiu passat quand el govern meditava la seva pujada de taxes. El propi govern apuntava l'intenció de la seva reforma en aquesta direcció.

Ara bé, més enllà de si els rics dispossen o no de més mecanismes per evitar el pagament de taxes, hi ha certs problemes en establir una fiscalitat excessiva. El millor exemple ho trobem als Estats Units a l'estat de Califòrnia. Allá el 1% més ric paga aproximadament el 50% de tota la recaptació del IRPF. I això presenta un problema greu, en el sentit que mentres l'economia va bé inunda el calaix del sector públic a les époques de crisi (que també afecten de forma significativa als rics) els deixa gairebé secs. 

Per lo tant, i en el marc del populisme imperant, podria no ser una bona mesura intentar pujar excessivament les tarifes dels rics.

Hi ha risc d'impagament?

Aproximadament, el volum de la deuta pública espanyola en circulació es d'uns 475 mil milions d'euros. D'aquest total, 125 mil milions corresponen a emisions fetes durant l'any 2009 i que s'han d'amortitzar al llarg d'aquest any 2010. Com que la caixa del govern està en nombres vermells l'única posibilitat que té de oagar-la és refinançantla. En condicions normals, això no representa un gran problema. Els posseidors d'aquesta deuta ja tenen una posició en els seus balanços sota el nom d'Espanya, de forma que mantenir-la no és més qu'una qüestió de veure si la rendibilitat que ofereix la nova emisió resulta atractiva o no. 

Però, el problema no acaba aquí. Feta la previsió del déficit públic per l'any 2010, Espanya haurà d'emetre 100 mil milions d'euros més per finançar el déficit de l'any, més el volum que faci falta per el FROB, que si bé és presenta sota la forma d'un crèdit perque les entitats de crèdit facin la seva reconversió, també exigeix al govern anar als mercats de deuta a aconseguir els diners que deixará a continuació  a les entitats financeres. 

Si els nostres compradors habituals s'han de fer càrrec d'aquestes compres de deuta pública espanyola, la seva posició etiquetada Espanya ha de creixer significativament. Aixó per sí mateix implica augmentar el risc, i per tant pot no ser suficient una remuneració una mica més alta per decidir-se a comprar-la. Un bon gestor d'aquestes entitats no pot fiar-se únicament per la remuneració oferida. Ha de pensar també en reduir aquesta posició arriscada en el futur i per tant que en algún moment el client Espanya no tan sols haurà de ser un bon complidor en el pagament dels interessos, sino també del principal. 

Així, abans de prendre la posició necessita saber si el govern de la posició etiquetada Espnya té un plà de consolidació fiscal creible que representi una reducció de la ratio deuta/PIB. Té el plà a les seves mans? Sí. És creible? Aquí, la credibilitat no és una qüestió de nombres, sino de polítiques econòmiques. 

Els gestors que mantenen posicions Espanya han enviat un avís seriós al govern. Amb les actuals polítiques econòmiques els nombres no són creibles o, com diguem, els comptes no quadren. Sensa canvis en les polítiques no hi ha credibilitat i per tant no hi haurà finançament o serà a un preu tant alt que resultarà ruinós per el país. D'aquí, les presses que li han entrat al govern per anunciar reformes. Però com que en els dos anys que portem de crisi, el govern no ha fet pràcticament res per afrontar-la en serio, per falta de costum, l'estratègia de markéting per donar-les a coneixer els hi ha sortit una mica rana. A més, al primer conat de rebelió dels seus aliats (i corresponsables de que no s'hagi pres cap reforma seriosa fin ara) el govern va donar la sensació de que feia marxa enrera. 

La reacció dels mercats d'ahir s'hauria d'interpretar com una senyal molt clara (al marge del paper d'añguns baixistes) que els que mantenen o podrien mantenir en els balanços posicions anomenades Espanya volen que es prenguin decisions importants en quant a reformes, encara que els esforços i sacrificis siguin importants. I això és una avís, tant pel partit del govern com el de l'oposició en la mesura que la seva mesura estrella de rebaixar impostos tampoc convenç.

Per tant contestar a la pregunta de si hi ha risc o no d'impagament consisteix en saber si el govern està disposat o no a impulsar reformes d'una certa entitat. Ni més, ni menys.

El sobre taronja

Cada any tot ciutadà suec reb a casa seva un sobre de color taronja. A dintra hi troba un full amb una xifra que li diu quin és el capital que té acumulat fins ara per fer front a la vellessa. El sistema suec de pensions, debatut entre 1995 i 1998,  és el més senzill, clar  i eficaç del món. De fet, a Europa, Itàlia i Alemanya tenen un sistema molt semblant, si bé aquest darrer  país substitueix el valor del capital per un sistema de punts.

Com funciona el sistema suec?

La base del sistema suec resideix en observar totes les rendes generades pel factor treball que están subjectes al impost sobre la renda. Aquestes rendes són gravades per un impost del 18,5% (7% a càrrec del treballador en una relació salarial i la resta a càrrec de l'empressa. En el cas de rendes guanyades per activitats professionals, tot l'impost recau sobre el professional). D'aquest 18% un 16% va a un compte de capitalització virtual i el 2,5% restant a un fons de pensions privat escollit pel ciutadà. Cada any el fons de capitalització virtual genera un interés igual a la taxa de creixement del PIB.

A partir dels 61 anys, els ciutadans suecs tenen el dret a jubilar-se, però el govern no obliga a ningú a fer-ho. La jubilació pot fer-se a la carta. D'acord amb l'esperança de vida en el moment de la jubilació el capital acumulat es transforma en una renda vitàlicia que s'anomena pensió. Si aquesta pensió no arriba a un valor determinat, llavors es cobra una pensió contributuva mínima.

Però el sistema suec de pensions té altres característiques. Al arribar als 61 anys un treballador pot demanar una pensió de jubilació parcial d'un 33%, 50% o 66% del valor que li pertocaria i continuar treballant a temps parcial. Els ingressos obtinguts continuen subjectes al impost del 18,5% i continuen capitalitzant pel càlcul de la pensió definitiva.

Les pensions es revaloritzen cada any. El sistema de revalorització depén de com ha evolucionat l'index de preus i la relació entre cotitzants i pensionistes.

Finalment, sota determinades circumstàncies que mantenen a la gent fora del mercat laboral (estudis universitaris, temps dedicats a la criança dels fills, etc.) el govern calcula unes contribucions i les ingresa al compte de capitalització a fi de no perjudicar el valor de les pensions futures.

Aquest sistema qie es diu de comptes nocionals o de cpiìtalització virtual es gestiona com un sistema de repartiment, es a dir les pensions es paguen amb les cotitzacions. Això no garanteix que en futur el valor de les cotitzacions cobreixi tot el pagament de les pensions, per aixó hi ha un fons. Però, amb una tasa de fertilitat de 1,86 fills (de les més altes d'Europa) i un sistema de càlcul de les pensions que incentiva la productivitat en el treball i a tenir en compta el risc de llongevitat, dona lloc a una relació entre cotitzants i pensionistes a favor dels primers. 

No entenc com els nostres sindicats que proposen augmentar la viabilitat del nostre sistema de pensions per una millore de la productivitat es neguen a una revisió del nombre d'anys cotitzats per calcular les pensions. Molts signes de vida inteligent a les seves neurones no s`hi troben.