La premsa d'avui, es a dir, els suplements econòmics que ens acompanyen cada diumentge porta alguns articles interessants. Especialment, m'ha agradat el de l'Alfred Pastor a Dinero que, explica d'una forma clara i entenidora perquè la sortida de la crisi és tan lenta. El diagnòstic que presenta en forma de metàfora és encertadíssim: "La nostra economia és avui un vehicle sensa motor (esgotat el combustible de la despessa pública), però amb uns frens potentíssims: el deute de les famílies frena el consum, el de les nostres empresses la inversió, el del sistema financer el crèdit, la debilitat exterior les nostres exportacions". En aquest sentit, aventura, la política econòmica poc pot fer per canviar a curt termini el signe de la cojunctura. Ens queden, en el millor dels casos, uns quants anys de travessia pel desert.
Però totes les opinions són matissables. El que la política econòmica pugui fer poc per modificar ràpidament la tendència no vol dir ni que els polítics ni els mercats hagin de quedar paralitzats. Els polítics han de propossar totes les reformes que calguin falta per ajustarnos al funcionament de la zona euro i s'han d'impossar als interessos a curt termini dels agents socials, però sobre tot han de dissenyar tot un programa de canvis que disminueixi l'incertessa que afronten als individus cara al futur. I, llastrats, per les experiències dels darrers anys això no és gaire fàcil.
Amb unes institucions aflebides pels canvis de valors que s'han produït en la nostra societat i sensa uns lideratges clars, els polítics dels darrers anys han cedit a les exigències d'unes societats excessivament individualitzades. Pendents dels vots, han promés en cada elecció gastar més i recaptar menys i/o ampliar el conjunts de drets sensa insistir en el tema dels deures. D'aquesta forma els valors cívics han entrat en una fase de decadència a ón els valors individuals s'han impossat sobre l'interés general. L'educació és el millor exemple, però no l'únic.
Qui pensa en les generacions futures? Quina part de les nostres deutes hauràn de pagar? Com accediràn al mercat de treball?, Quants anys de la seva feina hauràn de dedicar a adquirir una vivenda o pagar uns lloguers? Els encaminarem adequadament perque arribin a la seva vellessa amb uns actius que els hi permeti gaudir-la tranquilament?
Per què parlem tant de reformes i no ens alarmem al comprovar que el preu de la vivenda gairebé no baixa? És per això que m'alegra saber que alguns grups estàn dispossats a prendre mesures per garantir l'accés a la vivenda a preus moderats. Específicament, em refereixo a l'aparició d'algunes societats que busquen que els bancs que s'han quedat amb sól al qual no troben sortida, els hi cedeixi temporalment. A l'interim un constructor edifica un bloc de vivendas el cost del qual amortitzarà amb els lloguers obtinguts durant el temps que el banc cedeix el sól. Al final d'aquest període el solar torna a l'antic propietari que es queda amb els ingressos dels lloguers. El punt important, és que els preus dels lloguers es poden situar a l'entorn dels 400 euros.
A més del sol propietat del banc (i provisionat en els seus balanços) la nova política de vivenda es pot estendre al sol públic i privat. L'extensió d'aquesta modalitat obligaria als propietaris de les vivendes qu'encara queden per vendre a rebaixar els preus. Certament, això els hi provocarà algunes pèrdues a les quals es varen fer acreedores en l'etapa de la bombolla. Però encara hi ha més. Aquestes pèrdues s'han de contrastar amb els guanys derivats per a les noves generacions.
Un accés a una vivenda més barata és essencial per trobar una sortida als nostres problemes socials. Una vivenda molt més barata afavoreix una major flexibilitat al mercat laboral i la possibilitat de generar més estalvis (actius) per afrontar una major logenvitat. Cal que els polítics entenguin a la societat i que facin totes les reformes que cal fer (que són moltes). Les reformes que no acaben en una reducció de l'incerteça serveixen de poc. Ara la societat vol coneixer clarament els punts de referència i els camins per on transitar al llarg de tota una vida.
