Taxes sobre els rics

No hi ha cap dubte de que els rics haurien de pagar més taxes que els pobres. Adam Smith, en el secle XVIII era conscient d'aquest fet i va establir el principi de capacitat de pagament. Altres varen refinar aquest principi i varen justificar l'imposició progressiva sobre el fet que la pèrdua d'utilitat que experimenta un pobre per pagar 1 euro de taxes es més gran que la del ric, de manera que el ric hauria de contribuir de una forma proporcionalment més alta.

Aquestes idees han perdut força amb la simplificació de les tarifes fiscals. A Espanya, per exemple, la tarifa més alta és del 43%, però comença a un nivell de renda relativament baix, de manera que l'esforç fiscal que es demana a una persona que guanya 60 mil euros és el mateix d'una que guanya 5 milions. (un motiu més per aplaudir la rebaixa de sou aplicada als controladors aeris). 

Part de la pèrdua de progressivitat en l'impost sobre la renda i en una major recaptació per compte de l'IVA, nogensmenys s'ha subsanat pel costat de la despessa. La proporció de la despessa pública que ara va als menys afavorits ha anat en augment.

De totes formes, arràn de la crisi, s'ha incrementat la pressió per augmentar la fiscalitat dels rics. Es va veure l'estiu passat quand el govern meditava la seva pujada de taxes. El propi govern apuntava l'intenció de la seva reforma en aquesta direcció.

Ara bé, més enllà de si els rics dispossen o no de més mecanismes per evitar el pagament de taxes, hi ha certs problemes en establir una fiscalitat excessiva. El millor exemple ho trobem als Estats Units a l'estat de Califòrnia. Allá el 1% més ric paga aproximadament el 50% de tota la recaptació del IRPF. I això presenta un problema greu, en el sentit que mentres l'economia va bé inunda el calaix del sector públic a les époques de crisi (que també afecten de forma significativa als rics) els deixa gairebé secs. 

Per lo tant, i en el marc del populisme imperant, podria no ser una bona mesura intentar pujar excessivament les tarifes dels rics.