La dinàmica del deute públic

Els economistes utilitzem una fòrmula bastant senzilla per explicar com evoluciona el deute públic d'un país i, a partir d'aquí, en treïm algunes conclusions sobre la seva sostenibilitat, així com les posibles reaccions dels mercats respecte a la seva evolució.

La fòrmula en qüestió és:

b(t+1) = b(t)[((1+i(t))/(1+g(t))] + d(t)

a ón, b(t+1) representa el quocient entre la deuta i el PIB de l'any t+1, b(t) el mateix per l'any t, i(t) el tipus d'interés nominal, g(t) la taxa de creixement nominal del PIB, i d(t) l'anomenat déficit primari --es a dir la diferencia entre despesses i ingressos del dector públic, exclossos els interessos del deute-- expressat també com a proporció del PIB.

Per exemple, aplicat a l'economia espanyola, A finals de l'any 2009 (que serà l'any t), el volum de deute en circulació era, aproximadament del 53% sobre el PIB. Supossem que el tipus d'interés es del 4%, el déficit primari del 6% i la taxa de creixement de l'economia és menys 1%. A finals del 2010, el volum de la deuta en circulació sería B(2010) = 0,53(1,04/0,99) + 0,06 = 61,68%.

Observeu que l'increment que ha experimentat la ratio entre el 2009 i 2010, un 8,68%, és més gran que el 6% del déficit primari que hem supossat. Això es deu simplement a que el tipos d'interés al que s'ha de colocar el deute és més gran que la taxa de creixement de l'economia, la qual cosa també té influència sobre el valor final del dèfict primari, gràcies al joc dels anomenats estabilitzadors automàtics.

No és difícil veure que en una situació de baix creixement previst pels propers 5 anys, la ratio b(t+5) pot creixer de forma molt important durant aquest periode. I, com la ratio deute/PIB podria superar ràpidament la mitjana europea, fer-se insostenible, i per tant difícil de finançar des dels mercats, especialment si el retorn del deute es vol fer per medi d'emissions a 5 o 10 anys.

No és estrany doncs que el deute públic espanyol estigui sota el punt de mira dels mercats financers. No perque no tingui camí per recorrer (en un estudi recent Carmen Reinhart i Kenneth Rogoff, situen el nivell de perillositat de la ratio en un valor del 90%), sino perque el govern espanyol inspira poca confiança, degut a la seva manca de coratge per portar a termini reformes importants sobre el funcionament de la nostra economia.

Un plà d'austeritat pel sector públic que redueixi el déficit primari és inevitable. Però també es l'hora de prendre mesures més dràstiques encaminades a millorar la nostra competitivitat a partir del que tenim i no de models de dubtosa implementació. I aquí hi ha una proposta modesta. L'evolució dels nostres salaris en els propers anys s'hauria de fer en relació als anomenats costos laborals unitaris d'Alemanya. Els costos laboral és una ponderació entre la variació dels salaris nominals, la productivitat i els nivells de preus. Hauriem d'aconseguir un acord pel qual els salaris es fixesin ´de manera que l'evolució dels nostros costos laborals unitaris quedés per sota dels alemanys (per exemple

un 1,5% durant el període en que l'economia espanyola estigués en crisi, o el que vé a esser el mateix fins que la taxa de creixement de l'economia espanyola no arribés a un 2,5%). Aixó ens faria guanyar competitivitat i impulsaria el nostre creixement.