El retorn de les bombolles

de Alguns participants en els mercats financers opinen que els preus dels actius (per exemple, les accions) pugen i baixen d'acord amb el seu propi ritme, sensa que tingui massa importància el que fan els bancs centrals. Avui, hem tingut coneixement que a la reunió del 3-4 de novembre que va tenir  lloc a la Reserva Federal per decidir el curs de la política monetària, alguns membres del seu Comité varen expressar el temor de que la política superexpansiva que es segueix des de fa algun temps estigués donant lloc a una presa de riscos excessius en els mercats financers, lo qual equival a dir que se podria estar creant alguna bombolla en determinats mercats. Si algunes setmanes enrera havia cert temor a alguna correcció en el Dow-Jones o el SP500 i s'intuien algunes posicions baixistes, ara el sentiment alcista es tan predominant que alguns inversors es demanen si després del ascens de les cotitzacions de les accions des dels mínims de març quedarà recorregut al alça per l'any 2010.

Els mateixos temors s'estàn produïnt a Europa i Asia. En el primer continent preocupa el descens del dòlar i el carry trade que hi va associat. En el darrer, a la Xina, Singapur i païssos veins el preu de les vivendes, oficines i locals comercials estàn pujant a velocitat de creuer. També ho fa l'or, d'altres matèries primes i alguns aliments.  Existeix el perill que a 2010 es produeixin pujades de preus semblants a les que vàrem viure el 2008 i que com en aquella etapa s'aturin i caiguin abruptament.
 Encara que cada bombolla té les seves característiques i perillositat no es bó deixar-les creixer. Per descomptat, les pitjors bombolles són aquelles que creixen al mateix temps que el palenquejament, però no ni ha cap de inocua. Una bombolla en el mercat d'accions alimentada en un creixement extraordinari de la quantitat de diner pot crear un cert efecte riquessa que estimuli una mica el consum, però si estalla una mica més tard el remei pot resultar pitjor que l'enfermetat.

Si hi ha una lliçó que s'hauria d'haver aprés en la crisi actual és que la doctrina Greenspan de no actuar enfront de les bombolles fins que han estallat no és correcta. La seqüència d'esveniments que hem viscut en relació a las bombolles dòna la raó a les posicions que va mantindre en el passat el banc central d'Austràlia que quasi en solitari va incorporar a la seva política de tipus d'interés l'evolució dels preus dels actius a partir de l'any 2003.

Certament, amb taxes d'inflació per sota dels nivells óptims considerats pels bancs centrals, taxes d'atur creixents i en un contexte de recuperació molt feble, ara no és el moment adequat perque els Estats Units o Europa comenci una sèrie de pujades dels tipus d'interés, com ha fet recentment Austràlia. I encara que seria adequat fer-ho a alguns païssos del continent asiàtic, no sembla que ho estiguin disposades a fer-ho per la por que aquestes pujades portesin a apreciar les seves monedes (avui mateix, Vietnam ha depreciat la seva moneda per continuar creixent via exportacions). Però, més anllà dels canvis en els tipus d'interés, hi ha altres alternatives per desinflar les bombolles com limitar el creixement del crèdit per adquirir vivendes (allà on el seu preu es desvii clarament de la seva tendència), amenaçar amb exigir majors requeriments de capital a les entitats de crèdit o com al Brasil posar trabes a les entrades de capital forani. En tot cas, i a falta de que els païssos desenvolpats vulguin acussar a alguns d'aquests païssos de manipular les seves monedes, una opció que no s'hauria de descartar en el cas de la Xina, s'hauria d'animar a aquests païssos a emprendre reformes estructurals adreçades a augmentar la seva productivitat.  Com expresava en el meu post d'ahir l'increment de la productivitat permet a un país exportador mantenir-se viu en els intercanvis comercials entre païssos.