L'any 2000 Xina comptava amb un nivell de reserves de 165 mil milions de dòlars; ara són de 2,3 bilions, de les quals un 70% estàn denominades en dòlars. En termes de PIB les reserves de l'any 2000 representaven un 1% del PIB americà , mentres que les reserves actuals podrien situar-se a l'emtorn del 12%. Aquests augments en el nivell de reserves són tant la conseqüència de les compres de dòlars que han fet les autoritats xinesas per mantenir estable la seva taxa de canvi a fí d'afavorir el creixement bassat en les exportacions com de les entrades de dòlars que fan les empreses que se van a la Xina per invertir i aprofitar els baixos costos.
Aquesta acumulació de reserves és excepcional en termes històrics. Ni Alemanya, ni Japó, dues economies que després de la II Guerra Mondial varen reconstruir les seves economies via exportacions, mai varen acumular reserves de divisies (dòlars) més enllà d'un 1-1,2% del PIB americà. Encara més, malgrat la seva orientació exportadora, cap dels dos païssos va perseguir mai una política de fixar irrevocablement la seva moneda al dòlar i en el període 1960-1980 les dues monedes es vàren apreciar substabialment en relació al dòlar sensa perjudicar sensiblement el seu sector exportador. La clau, perquè un pais exportador pugui apreciar la seva moneda sensa perjudicar les seves exportacions rau en apreciar la seva moneda al ritme que evoluciona la seva productivitat.
Estic covinçut que el joc que s'han duit entre mans els Estats Units i la Xina, ha estat una de les causes que ens han portat a la crisi actual. Com diuen Niall Ferguson i Mortitz Schularick, qualsevol matrimoni entre un despilfarrador i un sobreestalviador pot proporcionar una lluna de mel engrescadora, però el matrimoni com a tal està destinat a no durar gaire.
És important que aquest model no continui gaire més temps. Un euro cotitzant per sobre de 1,25 en relació al dólar és una mala notícia pel sector exportador (ara, estam al voltant de 1,50), Però cada vegada que l'euro s'aprecia en relació al dólar també ho fa en relació al yuan. Per acabar amb aquesta situació, els xinessos haurien d'apreciar paulatinament la seva moneda i els americans estalviar més. Com diu Krugman, amb la seva política de tipus de canvi, els xinessos estàn desviant part de la demanda agregada mondial al seu país en perjudici de la resta. També ho pensa el Blanchard (economista en cap del FMI) i Martin Wolf (el columnista més llegit del Financial Times) entre molts d'altres. Els païssos haurien de pressionar, ara que la Xina ja s'ha convertit en una superpotència econòmica en poc temps i n'ha tret enormes guanys de la seva política de tipus de canvi, per forçar el seu canvi . S'hauria d'evitar, no obstant, caure en guerres tarifàries sobre tal o qual producte, i pensar en canvi en portar el cas al si de l'Organització Mondial del Comerç, en qualitat de pais que "manipula" el seu tipus de canvi per distorsionar els fluxes de comerç al seu favor. Manipular és una paraula molt forta, però és el terme que s'ha de utilitzar si lo que es vol és denunciar a la Xina davant la OMC. I encara que no sigui emprada, encaixa bé en la següent resposta que va donar, aquest mateix novembre, Zhu Guangyao, Vice-Ministre d'Economia, quan se li va preguntar sobre aquesta qûestió: "La política xinesa de mantenir una estabilitat del seu tipus de canvi ha estat un component de la resposta del país a la crisi financera. Sortir aviat d'aquesta política podría tenir uns costs molt alts per a nosaltres". Però, i per a la resta de païssos que implica mantenir-la?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada