Més sobre Dubai

En el seu bloc al New York Times, Paul Krugman deia que les reaccions a la posible suspensió del pagament del deute corporatiu de Dubai World, havia donat lloc a tres tipus d'interpretacions:

1) La fallida marcaria l'inici de tota una cadena de fallides de deute sobirana d'altres païssos emergents, lo qual podria arribar a tenir un efecte important als mercats financers i reobrir la crisi global que ha provocat la recessió més important dels darrers cinquanta anys.

2) La fallida no seria més que el darrer acte del final de la bombolla inmobiliaria que es va generar en l'época del megaprojectes. Aquí es bo assenyalar que Dubai és el país on havien pujat més els preus i també allà a on han baixat més, fins el punt que els preus han baixat un 50%, encara que no és estrany que es facin transaccions a preus amb descomptes del 60% o més. D'altra banda, la crisi ha vingut  agreujada pel fet que la seva població ha disminuÏt a causa de la marxa de molts inmigrants.

3) La fallida seria la conseqüència natural dels projectes faraònics portats a terme, i s'hagués produït amb independència de la situació dels mercats globals. En termes financers seria una crisi idiosincràtica,

A la vista que les primes de risc sobre el deute sobirà dels païssos del sud-est asiàtic o de llatino-américa no s'han vist afectades, Krugman creu que l'explicació correcta és una combinació dels punts 2 i 3, de manera, que al marge dels possibles efectes que una fallida podria tenir sobre algunes entitats concretes (les entitats que havien comprat aquest deute, el tenien assegurat o no?), no arribaria la sang al riu i el sistema podría assimilar-la amb relativa facilitat. A la fi i al cap, qué son 60 mil milions de pèrdues en front dels 2,3 bilions que fins ara ha costat la Gran Recessió?

Però, d'altra banda no s'haurien de deixar de banda els comentaris que fa Simon Johnson, antic economista en cap del FMI, en el seu bloc baselinescenario.com avança un argument que sensa contradir els de Krugman hi aporta una dimensió nova. En lloc de mirar que ha passat amb les primes de risc al sudest asiàtic o llatinoamericanes, observa la pujada de les primes d'assegurar deutes d'alguns païssos europeus com Irlanda, Grécia o Itàlia així com dels antics païssos de l'Europa de l'Est, formulant la següent hipòtesi:

Si Abu Dahbi no acudeix al rescat de Dubai, i la fallida d'aquest país no té conseqüències greus sobre el sistema financer, llavors aquesta crisi podria assenyalar el punt de sortida per dònar per acabats els programes de sanejament sensa condicions del sistema financer. Davant de posibles crisis a Irlanda, Itàlia, Grècia, Hungria, païssos bàltics, i, també s'ahuria d'incloure a Espanya, tant l'UE com el FMI es podrien desentendre del problema i deixar la sol·lució a cada país.

Si aquesta interpretació cala dintra dels mercats financers, la possible fallida de Dubai tendria conseqüències reals per tots aquests païssos que veurien com els hi creixerien les dificultats per poder emetre deute, malgrat la situació de les seves hisendes i els estímuls a fer-ho en un contexte de tipus d'interés realment baixos.