La Vanguardia recull avui la llista de 30 entitats (24 bancs i 6 companyies d'assegurances) que a causa del seu gran tamany, el Consell d'dEstabilitat Financera considera podrien generar multitud de problemes a tot el sistema financer, i de passada a l'economia real, en cas de fallida, tal i com va posar de relleu la fallida de Lehamn Brothers l'any passat. Dues de les entitats que figuren a la llista son el Banc de Santander i el BBVA, amb actius que sumen, aproximadament 1,5 vegades el PIB espanyol.
La inclusió o no a n'aquesta llista ès important, perque s'adivina que en el nou marc regulatori que es vol crear per fer front a possibles riscos macroecnòmics, aquestes entitats no sols haurán de tenir més recursos propis que en la actualitat, sino també que la quantitat de recursos propis que se li's exigirà serà proporcionalment més gran que l'assignada a la resta d'entitats. Tota una invitació des del punt de la teoria dels incentius a dividir-se per crear entitats més petites.
Una proposició que ha assolit un grau important de consens entre els economistes és que totes les entitats financeres a partir d'un determinat tamany haurien de tenir limitat el seu gran de palenquejament (o quocient entre el valor del seu actiu i el recursos propis) de manera que en cap moment es podria superar un determinat valor màxim. Tenint en compta l'experiència recent, aquest valor del palequejament seria més petit que l'actual, lo qual reforçaria la voluntat dels regulador per tenir un sistema més robust per afrontar futures incertesses. Aquesta visió es completa amb reduir el valor màxim decidit per a tote les entitas a totes aquelles que puguin presentar un risc sistemàtic. És a dir, es presenta un model dual en el que el tamany de les entitats es converteix amb la variable decisiva.
Fins a cert punt, és comprnsible que les dues amb domicili social a Espanya es resisteixin a la nova regulació. De aprovar-se, o bé haurien de reduir la seva activitat (i els guanys que hi van associats) per perdre tamany, o bé haurienn d'ampliar el seu capital per complir amb la nova norma. En qualsevol cas, existires produirà una dil·lució del capital pels accionistes, i, per lo tant, una baixada en el preu de les seves accions. També es normal que ambdues entitats hagin reaccionat negativament en el sentit que cap de les dues ha necessitat cap ajuda pública en el periode de la crisi.
Això porta a una primera reflexió sobre regular exclusivament sobre la base del tamany. En el negoci bancari, en particular, i en el financer, en general, es poden distingir dos grans nodels de negoci: El model orientat cap a les transaccions (que fa gran part dels seus guanys en operacions de trading o en les operacions denominades d'originar per distribuir) o el model orientat cap a les relacions (banca relacional o minorista, que genera els seus guanys a partir de la diferència entre el cost dels dipòssits i el rendiment dels crèdits).
L'evidència empírica que dispossem mostra que el primer tipus de banca és més arriscat que el segón. Per lo tant, regular exclusivament en funció del tamany sense tenir en compte el diferent grau de risc utilitzat en la gestió de les entitats finaceres es un error, que el regulador hauria d'intentar subsanar.
Però, dit això, no sembla correcta la resposta del Banc de Santander que recull avui La Vanguardia en el sentit que el sistema regulador i supervisor realitzat pel Banc d'Espanya és suficient. Encara que el sistema de provisions dinàmiques establert pel Banc d'Espanya és millor que el d'altres païssos, tampoc arriba a cobrir les necessitats i exigències d'un sistema que vol posar la regulació macroprudencial com a paraigües que protegeixi la tradicional regulació microprudencial feta fins ara. El fet que casi totes les entitats entressin al inici de la crisi amb uns coeficients de solvència més que acceptables des del punt de la regulació i supervissió microprudencial no va evitar els greus problemes que hem vist al llarg de la crisi. Des d'aquesta òptica, el sistema de regulació i supervisió del Banc d'Espanya planteja tres problemes. En primer lloc, el sistema de provisions dinàmiques s'ha demostrat ineficient per controlar una expansió ordenda del crédit: la bombolla creditícia i inmbiliaria es va produir malgrat l'existència de les provisions dinámiques. En segón lloc, les provisions afecten únicament al crèdits donats per les entitats; les activitats en els mercats de derivats no requereixen cap tipus de provisió. I, en tercer lloc, en la mesura que la quantitat de provisions que han de generar els bancs està bassada en la història prèvia de la morositat dels tipus de crèdit concedits, la generació d'aquestas provisions està fonamentada en proporcionar un matalàs per quan arribi el moment que tinguin lloc aquestes pèrdues. És a dir, és un model per fer front a les pèrdues esperades dins d'un model d'activitat bancària, mentres que la regulació i supervisió macroprudencial el que vol es fer front a pèrdues inesperades com a conseqüència de contextos macroeconòmics adversos.
Una de les lliçons que ens ha ensenyat la crisi que va esclatar el 2007 és que el sistema bancari necessita un model de regulació que pugui afrontar no tan sols les pèrdues esperades, sino també les pèrdues inesperades. Per lo tant, el model regulatori i supervisor espanyol, encara que sigui millor que d'altres, no acaba de donar resposta a les necessitats d'un sistema financer que eviti crisis com l'actual. D'aquí que l'actual model regulatori necessiti un canvi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada