Canvi d'accent

En els darrers 20 anys la política monetària ha dominat el panorama intelectual de la política macroeconómica i han estat molts els economistes professionals que en aquesta etapa han estat convinçuts que una política monetària que mantingués la inflació sota control era suficient per estabilitzar les economies i evitar els cicles econòmics. Basta recordar la influència que va tenir en el seu temps l'antic governador de la Reserva Federal, Alan Greenspan. Inclús ara el paper que si li dòna al gestor de la política monetària als EEUU es força rellevant. Aquesta mateixa setmana la revista Time ha el·legit a Ben Bernanke com l'home de l'any. Aquesta portada, l'ha aconseguida malgrat  que  la crisi ha possat de relleu que la política monetària que s'havia practicat els darrers anys no era tan correcta com semblava i que circumscriure la seva gestió  a aconseguir unes taxes baixes d'inflació, mesurades com el creixement dels preus dels bens de consum no tan sols no és suficient per evitar els cicles econòmics, si no que d'igual forma podria estar en l'orige dels grans daltabaixos econòmics que hem vist els dos darrers anys i mig,

Encara que alguns bancs donen la impressió de que l'únic que pretenen és tornar al "bussiness as usual", crec que en el futur els bancs centrals tindràn més en consideració a altres variables més enllà dels preus, donant entrada a questions relacionades amb l'estabilitat del sistema financer i de les regles que s'ah d'arbitrar per evitar noves crisis, si bé les reformes que es necessiten sembla que avancin a pas de tortuga.

Tanmateix, la crisi ha posat de relleu que davant d'una baixada important de l'activitat econòmica, la gestió dels tipus d'interés (l'essència de la política monetària recent) és insuficient per redreçar la situació. En ajuda de política monetària i per a complementar-la, la política fiscal s'ha convertit s'ha convertit en la palanca que ha evitat a moltes economies a entrar en una sotuació de depressió.

Però, la política fiscal té els seus límits que venen marcats per la capacitat que tenen els inversors per comprar els títols de deuta. Al comprar aquests títols els inversors deixen els diners que els governs necessiten per gastar amb escreix per sobre dels seus ingressos. De moment, els inversors, (si bé ajudats directa o indirectament per les accions dels bancs centrals, alguns dels quals han assumit el paper d'inversors), han respost a les múltiples demandes dels governs i han comprat totes les emissions que s'han fet a canvi de remuneracions en molt de casos molt minces.

Ara bé, els inversors no són persones altruistes. Deixen el diners per obtenir un rendiment i esperen sobretot que al seu venciment els governs els hi retornin els diners que en el seu dia vàren deixar. I per això miren les polítiques que practiquen els governs, i les perspectives econòmiques del seu país. Tant una cosa com altra els serveix per calcular la probabilitat que tenen de recuperar en el seu dia que ara deixen al comprar títols de deuta, És obvi en la nostra vida diària que si veim una persona que no arriba mai a final de mes i que trampeja la situació sobre la base de tirar cada vegada amb més freqüència de la seva targeta de crèdit pensem que el dia que a aquesta persona se li acabi el límit associat amb la seva targeta aquesta persona deixarà de complir les seves obligacions amb els seus creditirs i deixarà de pagar alguns dels seus deutes, començant per la quota de la seva targeta. Es per això que els inversosrs davant del creixement del volum de deuta dels governs es plantegin fins a quin punt aquest creixement posa en risc la recuperació de la seva inversió. Per lo tant, pensant en el valor de la seva inversió només la portaràn a termini si aquesta situació d'explosió del deuta a causa dels déficits en els comptes públics, la consideren transitòria. I, quan la recuperació es consolidi, caldrà veure quina serà la seva postura. Si la crisi s'allarga més del compte en un determinat país, és posible que els inversosrs es neguin a continuar finançant els seus deutes, lo qual pot significar llançar-los als braços del FMI i fer-los acceptar les condicions que aquest organisme els imposi. Però inclús en el cas dels paÏssos que arribin a temps per agafar el tren de la recuperació cal fer-se la següent pregunta : Acceptaran els inversors els nous nivells de deuta pública sobre PIB o voldràn que aquesta ratio es torni a situar en els nivells anteriors que existien abans de la crisi? Si la postura dels mercats es que volen que les finances públiques es tornin a situar amb unes ratios semblants a les que hi havia abans de la crisi, molts de governs es trobaràn amb una situació molt complicada i tindràn multitut de problemes per complir amb aquestes exigències. Caldrà per retornar als nivells de la ratio deuta/pib que hi havia abans de la crisi, que els governs tinguin que generar tota una sèrie de superàvits primaris (diferència entre els ingressos i a despessa, abans de pagar els interessos del deuta) d'una magnitut important. Aconseguir aquests nivells de superàvits primaris no és gens fàcil, doncs exigeix pujades molt fortes de les taxes o rebaixes en la despessa que acaben per afectar a les partides que defineixen el nostre estat del benestar.

Però, les coses són com són, i la nostra irresponsabilitat passada vindrà acompanyada per una pesada factura. No em cap dubta que els debats més importants en la política econòmica es situaren en torn a la política fiscal i que el que podríem anomenar una política fiscal correcta  podria provocar alguna qu'altra explosió de crisi social. En tot cas, qualsevol govern al que obliguin a tornar a la ratio deuta/pib al nivell que hi havia abans de a crisi o el que se consideri un nivell sostenible haurà de prendre mesures força impopulars i que no comptarà amb el suport dels sindicats.

El que està passant aquests dies amb la deuta greca no és més que un anticip del que altres païssos poden viure en el futur,

Aquesta no és una previsió per al 2010, sino pels anys següents.