El futur de l'economia com a ciència

La pregunta de la Reina Isabel II en la seva visita a la London School of Economics. Es que cap economista no va ser capaç de preveure tot aquest desastre? s'ha convertit en una de les frases famoses de l'any.2009, portant a alguns a demanar que el economistes com a professió entonin algún tipus de mea culpa col·lectiu.

Jo no soc d'aquesta opinió. Encara que alguns dels models que utilitzem són massa simplificats, es poden trobar a la lliteratura bastants treballs que criticaven que els preus dels actius no es tinguession en compte a l'hora de prendre decissions de política monetària. Aquesta no és una qüestió trivial. La següent imatge mostra els tipus d'interés decidits per la Reserva Federal i els teòricament calculats d'acord amb la regla de Taylor, quand els preus dels actius no es tenen en compte,

Com es pot veure no hi ha gaires diferències entre els tipus d'interés fixats per la Reserva Federal i els teòricament determinats per la regla. Obviament, la política monetària hauria de tenir en compte d'alguna manera aquests preus. Si s'haguessin tingut en compte, en algún moment la gràfica hauria mostrat que els tipus es mantenien massa baixos durant massa temps. 

El problema per a l'economia com a ciència no és que no hi hagués una literatura que aconsellava pujar els tipus d'interés quand els preus de determinats actius es desviaven significativament de la seva tendència habitual. La qüestió central és que la Reserva Federal (primer Greenspan i després Bernanke) va menystenyir totes aquestes opinions. Ara, al menys, la postura d'ambdós sembla haver canviat en relació a la presència e importància de les bombolles.

Però al marge d'això cal reconeixer que moltes de les propostes per tenir en compta la presència de bombolles a l'hora de determinar la pauta de moviments en els tipus d'interés  tenen molt de tècnica "ad hoc", afegida al model macroeconómic bàsic predominant durant tota l'etapa anomenada de la "Gran Moderació",

Aquí, les crítiques adreçades a aquest model han estat molt escasses, doncs s'han necessitat anys i anys de discussions (nombroses vegades, molt bizantines) per arribar a un model de consens que satisfés a una i altra banda, encara que la seva influència era més forta en la Reserva Federal que no en el BCE, ón sempra es va defensar la política de dos pilars, si bé no ha quedat mai clar en quin moment de la seva existència el BCE ha modificat els seus tipus d'interés com a resposta a un creixement considerat excessiu dels tipus d'interés.

De fet el model macroeconòmic més acceptat, conegut com a el model dels nous keynesians, no és més que un model neoclàssic derivat a partir de l'existència del "homo economicus" amb tota la seva racionalitat i egoisme al qual si l'introdueixen algunes rigidesses a l'hora de determinar els preus i/o els salaris. Això permet que davant alguns shocks la política monetària pugui ajudar a estabilitzar l'economia.

En el període de temps trsncorregut des de que va esclatar la crisi, els economistes teòrics hem aprés que el model dels nous keynesians té algunes mancances que han de ser resoltes el més aviat posible (si bé s'ha de tenir en compte que el temps de la ciència és distint del temps calendàric).

Com deia recentment el conegut economista Charles Wyplosz, coautor d'un dels manuals més populars en macroeconomia, la tasca més urgent per la ciència econòmica es incorporar la teoria financera dins del cos teòric tradicional de la macroeconomia. Aquesta no és una tasca senzilla, car el sistema financer no respón sovint a la hipòtesi d'eficiència, de manera que en les versions més senzilles implica incorporar noves rigideces adicionals al model dels nous keynesians.

Però això no és tot. Com diu Axel Leihonjufvud, els models macroeconòmics donen lloc normalment a prescripcions que incorporen mecanismes de realimentació positius que poden estar a l'origen de fluctuacions cícliques de magnitud considerable. Aquesta qüestió ha estat poc estudiada en economia, però resulta crucial a l'hora de dissenyar una bona política econòmica.