Aquesta setmana Espanya ha sortit masses vegades a la premsa internacional i en cap cas per res bó. Amb la companyia de Grècia, Itàlia, Portugal, Irlanda i Itàlia, el tema del déficit públic i la seva posible insostenibilitat ha fet trontollar l'euro que aquesta tarda cotitzaba a 1,33. En d'altres circumstàncies, aquesta paritat la mirariam com a bona, ja que ajuda a millorar les exportacions de la zona euro en front a la resta del món. D'altra banda, encara que una depreciació de l'euro no ajuda a que els capitals vinguin aquí per invertir, cal recordar que la balanza per compta corrent de la zona euro és superivatària i per tant que en el conjunt de la zona, som exportadors nets de capital.
El costat dolent es que amb la depreciació importem inflació (principalment via el petroli i d'altres matèries primes que es facturen en dolars), lo qual podria precipitar la posible pujada dels tipus d'interés, que seria una mala notícia en general, però especialment per Espanya que encara no ha sortit de la rcessió.
La nota de la setmana, l'ha donat l'economista Nouriel Roubini, quan va mostrar la gràfica de l'evolució del tipus de canvi real espanyol que expresa la competitivitat del país, i resulta que aquí som fins i tot menys competitius que els grecs, Aquest és un tema que vinc assenyalant fa molt de temps (crec que ja vaig escriure un article a El Periódico l'any 2005 a on demanva que s'aturés el model de creixement sostingut per una mà d'obra molt poc qualificada) i que és l'autentic punt clau per poder sortir de la crisi. Segons Roubini som una autèntica amenaça per a l'estabilitat de tota la zona euro. El pitjor, però es que sembla que el que ha dit Roubini, també apareix en un d'aquests documents interns i confidencials que circulen per les institucions europees.
Per si això fos poc, primer l'associació hipotecària espanyola i després el BBVA han començat a reconeixer que el crèdit donat als promotors 325.000 milions d'euros és una autèntica amenaça per l'estat dels balanços de les entitats de crèdit. Sembla que s'acaba la política de canviar crèdit per pedra o sòl. Ara és l'hora de fer el mark to market, és a dir, posar algunes partides que figuren en el balanços de les entitats de crèdit al valor que avui tíndrien al mercat. A la borsa no li ha agradat aquesta operació, però és molt raonable fer-ho. Millor reconeixer pèrdues ara, i no repartir tant de dividendo, que no descapitalitzar més encara a les entittats.
Però, la setmana negra no ha acabat fins que avui hem tingut notícia del déficit de les administracions públiques a l'any 2009 (un 11,4%) i la taxa d'atur (un 18,4% que podria arribar al 20%). De tot això, n'hem tingut coneixement avui mentre el govern anunciava una retallada de 50.000 milions d'euros en la despesa pública (una altra vegada a n'els funcionaris ens tocarà rebre) per posar el déficit públic en un 3% a l'any 2013.
Soc molt escèptic que això s'arribi a donar, a part que aquesta retallada amb les pujades d'impostos previstes tindràn un efecte contractiu important. Crec que la misnistra d'economia el que ha fet es posar-se la minifaldilla per ballar una miqueta davant dels mercats financers, per veure si piquen i no ens demanen tant de diferèncial a l'hora de comprar la nostra deuta. D'alguna manera, això no es pot desvincular de la proposta de reformar el nostre sistema de pensions. Fa temps qu'Europa ens ho demanen i el FMI en els seus darrers informes ha insistit en el tema. L'ùnica proposta concreta que s'ha conegut fa referència a ampliar l'edat de jubilació fins els 67 anys. I ha estat molt mal rebuda pels sindicats i la oposició en general. Una llàstima per a un país que volia formar part del selecte club dels païssos mé desenvolupats i que portar el camí cap a la senda marcada per Argentina. Un país, del que una vegada Julio Cortázar va dir, més o menys, "Tan garufa a la hora de las aspiraciones y tan garufo a la hora de las realidades".
Dins d'aquesta realitat, no es poden donar les condicions que podrien fer posible una sortida de la crisi.
No sabem el que volem ser, però això no es impedeix anar donant lliçons per tot el món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada