Avui, el Wall Street Journal porta un article de John Taylor en contra de Bernanke, o, per esser una mica més concrets en contra de la intervenció del governador de la Reserva Federal el passat 3 de gener davant l'Associació dels Economistes Americans. Aquesta intervenció ha tingut molt de ressó, en la mesura que Bernanke va fer una defensa aferrissada de la política monetària instrumentada per la Reserva Federal en els anys anteriors a la crisi, negant que el banc central americà mantingués els tipus d'interés massa baixos durant massa temps.
L'ennuig que mostra John Taylor en l'article del Wall Street Journal consisteix en que Bernanke justifica els tipus d'interés seleccionats per la Reserva Federal en l'anomenada regla de Taylor. I aquí és on l'acusa d'haver manipulat la seva formula substituïnt el valor de la inflació que hi havia a la economia a l'hora d'aplicar la formula per a una expectativa de quina podria ser la inflació al cap de dos anys.
En una entrada anterior, vaig mostrar una gràfica a on representava l'evolució dels tipus d'interés de referència de la Reserva Federal amb els deduïts d'una regla de Taylor calculada per David Altig que és vicepresident del Banc de la Reserva Federal a Atlanta, i es podia observar com pràcticament les dues sendes de tipus d'interés coincidien.
No crec que Johm Taylor ringui raó al criticar la substitució de la inflació existent en un moment donat per la inflació esperada al cap de dos anys o vuit trimestres. Al fí i al cap tots els economistes sabem que els canvis en la política monetària tarden un cert temps en materialitzar-se i també sabem que aquest temps és d'uns vuit trimestres, o sigui, dos anys.
Peró aixó no exonera a la Reserva Federal de la seva responsabilitat. L'error greu de Bernanke abans i que fins i tot ara es nega a acceptar es que existeixen interrelacions entre la política monetària dels bancs centrals i el sistema financer i que la política monetària influeix sobre l'estat del sistema financer. En aquest sentit com han possat de relleu De Grawe i Gros circumscriure la política monetària exclusivament als objectius explicitats en la regla de Taylor és un error, sigui quin sigui el mètode del seu càlcul.
La culpabilitat de Bernanke (i abans de Greenspan) consisteix en no reconeixer l'existència d'aquest vincle entre política monetària i estabilitat dels mercats financers i fer una política monetària incapaç de reaccionar davant la formació d'unes bombolles creditícies i en la formació dels preus de la vivenda que eren evidents. Ara sembla més conscient d'aquest fet i, al menys, el recull de forma implícita.
Com sembla lògic quand un banc central té que complir amb diversos objectius necessita diversos instruments. La doctrina que es va formant i que sintetitzen De Grawe i Gros és molt senzilla. Que els bancs centrals utilitzin el tipus d'interés per controlar la inflació i la regulació financera per assegurar l'estabilitat del sistema financer. Es obvi que la regulació financera que existia en el passat era insuficient en uns casos i inadequada en d'altres i per tant que aquestes regulacions estàn a la base del desastre que hem conegut. Però, això no permet a Bernanke rentar-se les mans i presentar la crisi com un simple problema regulatori. A la vista de l'evolució del crèdit i dels preus dels actius hauria d'haver denunciat la situació i haver prés alguna mesura. Si la regulació es dolenta la tasca de qualsevol banc central es complica, però no impedeix que els bancs central utilitzin els instruments sobre els quals en tenen encara un control complert com és el tipus d'interés o augmentar les reserves que les entitats de crèdit tenen que dipositar en el banc central. Es més, com mostra el cas d'Espanya, una certa regulació més sensata com és l'obligació de constituir reserves genèriques, pot no servir per evitar la formació de bombolles. En aquest cas, pujar els tipus d'interés pot ser una mesura adequada, si bé n'hi ha d'altres més eficaces com pot ser augmentar l'entrada inicial que han de portar els demandats d'un crèdit o limitar el nombre d'anys en el que s'ha de tornar una hipoteca.
En aquest sentit, i expressat d'una forma resumida, si que pensem que els tipus d'interés varen estar massa baixos durant massa temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada