Els problemes de l'economia espanyola

El govern ens vol convencer que la recuperació es troba a la volta de la cantonada. Però no es cert. A l'economia espanyola li esperen uns anys molt difícils a conseqüència de la crisi que va esclatar fa més de fa més de dos anys, degut a l'explosió de la bombolla en el mercat de la vivenda.

El sector de la vivenda s'havia convertit, entre el 2001 i el 2007 en el motor del creixement de l'economia. Basta mirar a l'estadístiques del INE per veure com augmenta el pes de la inversió sobre el PIB. Aquest augment no va tenir un corresponent augment en l'estalvi que més o menys va romandre constant durant aquest periode.

El desenvolupament de la nostra bombolla inmobiliaria és pot simplificar d'aquesta manera: Vàrem construir més cases de les que necessitàvem, i amb uns diners i una mà d'obra que no teníem i que vàrem tenir que anar a buscar a fora.

Al estallar la bombolla el que tenim és una caiguda dràstica en la venda de vivendes que genera un stock important d'unitats per vendre, la paralització casi complerta de nous projectes, i generació de bosses d'atur importants. D'altra banda, la caiguda de les vendes provoca que els promotors no puguin tornar els seus crèdits, creant tensions a la banca que ha de tornar un volum de crèdit important als bancs i entitats estrangeres que l'havien ajudat a finançar tot el boom de la construcció. A més d'una reevaluació del risc l'important endeutament estimula a les entitats a restringir el crèdit.

L'esfonçament del motor del creixement exigeix substituir-lo per un altra. Però això és molt fàcil de dir i molt més difícil de fer, especialment per una economia que si bé fa un ús ampli de les noves tecnològies, participa molt poc en la seva generació i exteensió en els mercats globals. El Plà per una economia sostenible que ha propossat el president Zapatero pot donar algún guany a llarg termini, però a curt no és més que una cortina de fum per amagar a la ciutadania els greus problemes a que s'enftonta.

Sensa un motor creible es difícil que les economies puguin revifar. En contra de l'economia espanyola està el fet que les condicions que s'han produït en aquesta crisi són molt distintes de les qu'existien en altres ctisis passades, especialment a la crisi del 1994, quand l'atur va arribar a més del 20%.

En primer lloc, no cal esperar una revifalla significativa del consum (que representa la proporció més important del PIB). En primer lloc està la situació del mercat laboral amb els seus quatre milions d'aturats que redueix la seva capacitat de gastar. També el nivell d'endeutament de les famílies molt superior al de la crisi dels 90. Les famílies han de fer front a un procés de desapalanquejament que els obligarà a reduir el seu consum durant molt de temps. Finalment, en aquesta crisi no trobàrem a la seva sortida cao ajuda per part dels tipus d'interés. En l'anterior crisi, i gràcies a l'entrada a la zona euro, els tipus d'interés vàren baixar en molt poc temps 7 punts percentuals. Durant aquests dos anys que portem de crisi s'ha vist a l'euribor pujar i baixar fins a mínims històrics, i si bé no cal preveure tases molt elevades, la tendència que poden seguir els tipus només està en la línias ascendent. Per tant, els tipus d'interés no podràn assistir en aquesta recuperació com en el passat.

Amb les perspectives que se li ofereixen al consum no cal esperar que la inversió surti de la seva atonia. Les empresses decideixen comprar màquines i altres bens d'èquip si esperan que la seva producció serà col·locada fàcilment als mercats. Però aquestes no són les perspectives.

El sector exterior ens pot ajudar una mica tirant de les nostres exportacions o enviant-nos més turistes. Però, en tot cas, la seva contribució a la sortida de la crisi serà minsa.

Dins d'aquest panorama li ha tocat al sector pùblic fer-se'n càrrec de moltes de les destrosses provocades per la crisi, tenint que augmentar de forma significativa la seva despessa, especialment per fer front al gran augment de l'atur que encara ha de continuar augmentant. El problema de l'atur vindrà agreujat per la demanda que vàrem fer de població inmigrant per sostenir la bombolla inmobiliaria. Aquests treballadors que vàrem anar a buscar fora, pensant que els hi oferiem una oportunitat de trobar un treball de forma permanent, ara s'ha revelat que només era una necessitat transitòria. El sector inmobiliari trigarà molt de temps en vendre tot el seu stock i quan això succeixi el nombre de vivendes que es construiran mai més serà el del temps de la bombolla. Per això, excepte que aquells inmigrants que varen arribar a l'ombra de la bombolla decideixin tornar a casa seva o a buscar feina a la resta d'Europa constituiran una bosa d'atur estructural a llarg termini. Una part podrà recolocar-se en el sector constructor en el futur, però, l'altra haurà de buscar feines en d'altres sectors. És molt posible que el nombre d'ocupats no torni als nivells del 2007, fins al final d'aquesta dècada.

Però amb unes perspectives de creixement molt baixes, se li presenta un problema molt greu a totes les administracions. Mentres les seves necessitats de gastar per amortiguar l'impacte de la crisi pugen, les recaptacions baixen de forma sensible originant uns déficits desconeguts fins ara. Això, provoca una escalada de la ratio deute/pib al que ja no li queda gaire recorregut i que planteja el repte més important al que s'haurà d'enfrontar l'economia espanyola en molts i molts d'anys.

Què passarà si els mercats no volen en el futur comprar més deute espanyol? Haurem d'anar a demanar ajuda al FMI, a l'UE o haurem d'acabar reconeixent que som més pobres del que ens pensavem i ajustar el nostre nivell de vida al nostra nivell de riquessa?

El futur no pinta bé i es molt probable que ens vegem afrontant situacions que només fà tres anys ens haguessin semblat completament irreals.